«No cuina, però tampoc mossega.» Aquestes paraules encapçalaven lanunci amb què la Rose Llewellyn, una vídua de «bons costums i disposició excepcional», soferia la tardor de 1909 com a majordoma. Inevitablement, la frase va cridar latenció de lOliver Milliron, un vidu amb tres fills i poca traça per a les feines de la llar, que no va dubtar ni un segon a contractar-la perquè posés una mica dordre a casa seva, a Marias Coulee, en un racó isolat de Montana.Va ser així com la Rose i el seu germà Morris, tot un dandi sempre impecable, van arribar a aquest poble de grangers. Per acabar-ho darrodonir, quan per aquelles dates la mestra de lescola va decidir escapar-se amb un predicador itinerant, en Morris es va veure obligat a substituir-la, perquè de fet era lúnic del poble que estava remotament capacitat per fer-ho. Sigui com sigui, els seus enginyosos mètodes densenyament marcarien per sempre els joves alumnes daquesta escola rural, i ni ells ni la família Milliron i el poble de Marias Coulee tornaran a ser com eren abans de larribada de la Rose i en Morris.Ivan Doig és un dels darrers cronistes de lAmèrica rural, i Una temporada per xiular és la millor evocació duna forma de vida desapareguda i dels individus excepcionals que la van fer possible.
