La novel·la “Ciutat morta" de Shane Stevens es trasllada als anys setanta, on Nova Jersey emergeix com un escenari de conflicte constant. En aquest terreny hostil, dos titans, Joe Zucco i Alexis Machine, rivalitzen pel control dels negocis il·legals. Zucco, al capdavant d'un grup mafiós, compta amb una legió de seguidors despietats i sense escrúpols, entre ells, Charley Flowers, amb aspiracions truncades pels seus errors en el passat, i Harry Strega, un jove veterà de Vietnam que busca fer-se un nom dins del món del crim. La narrativa de Stevens es submergeix en un món de jerarquies implacables i regles de conducta estrictes, on cadascú busca el seu propi somni americà, sovint a costa de vides innocents. A través d'una trama tensa i plena de girs inesperats, l'autor ens convida a explorar els obscurs racons de l'ànima humana, on la violència i l'ambició s'entrellacen en una dansa mortal.
Aquest retrat detallat de la Nova Jersey dels anys setanta ofereix una visió crua i realista de la vida en una societat, on la llei i la moralitat es converteixen en meres il·lusions enfront l'anhel de poder i riquesa. A través dels personatges de Zucco, Flowers i Strega, Stevens ens mostra les múltiples cares de la lluita pel poder, i les conseqüències devastadores que aquesta pot tenir en les vides de tots els implicats.
“Ciutat morta" de Shane Stevens és doncs una immersió vertiginosa en els baixos fons d'una ciutat que exhala corrupció, violència i desesperació a cada carrer. A través d'una narrativa vibrant i plena de matisos, l'autor construeix un món on els personatges caminen en una corda fluixa entre la llum i l'obscuritat, revelant les complexitats de la condició humana enmig d'un entorn hostil i implacable.
Una de les grans virtuts de l'obra és la seva caracterització. Stevens dota als seus protagonistes i personatges secundaris d'una autenticitat sorprenent enduent-nos a les seves mentides, misèries i contradiccions. Cadescun d'ells és retratat amb detall, amb les seves pròpies motivacions, pors i desitjos, el que els confereix una profunditat i complexitat que els converteix en éssers palpables i reals dotats de vida i humanitat.
L'atmosfera de “Ciutat morta" és una altra de les seves grans fortaleses. Stevens retrata amb detall i vivacitat els carrers llòbrecs i decadents, els racons més foscos i perillosos de la ciutat, creant una ambientació que és gairebé tangible. Una prosa rica i evocadora fa sentir a l’espectador la calor asfixiant dels estius urbans i el fred glaçat dels hiverns sense esperança. Aquesta atmosfera opressiva impregna cada pàgina de la novel·la, creant una sensació d'inquietud constant que acompanya al llarg de tota la lectura.
Tanmateix, malgrat les seves qualitats indiscutibles, l’obra pot resultar una lectura exigent per a alguns lectors. La seva cruesa i la seva exploració sense concessions del costat més fosc de la societat urbana i la brutalitat dels esdeveniments narrats poden ser difícils de digerir per a aquells que prefereixen obres més lleugeres o esperançadores.
“Ciutat morta" és un paradigma de tensió constant. Stevens manipula les cordes de l'emoció amb la precisió d'un mestre, mantenint el lector a l'orla del seient amb cada gir i revelació. El vaivé de l'acció és com una marea brutal que ens arrossega a través de les vicissituds dels personatges i les trampes de la trama. L'estil de l'autor és igualment notable, directe i concís, sense floritures ni artificis innecessaris. Stevens prefereix la claredat i la precisió a l'ornamentació excessiva, utilitzant les paraules amb una economia que enforteix encara més la seva narrativa.
A més dels aspectes ja esmentats, “Ciutat morta" destaca per la seva capacitat per abordar temes universals de manera subtil i sofisticada. A través de les vicissituds dels personatges i les situacions que es despleguen al llarg de la trama, l'autor ens convida a reflexionar sobre la naturalesa de la justícia, el perdó i la redempció. És una obra que ressona en els racons més profunds de l'ànima humana, a través dels conflictes morals dels personatges i les situacions límit en què aquests es troben, l'autor ens convida a qüestionar-nos les nostres pròpies conviccions i a explorar els racons més obscurs de la condició humana.
Stevens ha creat un producte elegant i digne de tenir entre la col·lecció de llibres de cadascú malgrat la cruesa de la història i l'exploració rigorosa del costat més fosc de la societat que converteix l’obra en una experiència difícil de digerir però necessària de tastar.
Vols llegir aquest llibre? Fes clic aquí.
Recomanació a càrrec d'Acher Lorien Begué.
“L’home de la gelosia”, Jo Nesbø, autor noruec aclamat internacionalment, s'ha establert com un mestre del thriller psicològic amb la seva sèrie protagonitzada pel detectiu Harry Hole. “L’home de la gelosia" no només es nodreix de la seva reputació, sinó que també esdevé una exploració profunda de la psique humana, prenent la gelosia com a nexe central.
Nascut a Oslo el 1960, no només és conegut pel seu èxit literari sinó també per la seva carrera com a cantant i compositor de rock. Des de la publicació del seu primer llibre protagonitzat per Harry Hole, Nesbø ha captivat milers de lectors amb la seva trepidant prosa i les seves trames intricades, consolidant-se sense lloc a dubte com un dels autors de thriller més reconeguts del nostre temps.
A “L’home de la gelosia” Jo Nesbø planteja una intriga que es nodreix de la complexitat de la psique humana, prenent com a eix narratiu la gelosia. A través de la lupa del detectiu Harry Hole, l’autor es submergeix en un entramat de relacions marcades per la desconfiança, la possessivitat i els aspectes més obscurs de la naturalesa humana.
El brutal assassinat d'una jove a Oslo desencadena una exploració profunda de les dinàmiques de poder i control dins de les relacions. L'acusació inicial cap al marit de la víctima, un home amb un passat tèrbol, desafia les percepcions convencionals de culpabilitat i innocència. La curosa exploració de la psique dels personatges revelarà però una xarxa de secrets, traïcions i confessions retingudes, en el context d'una dinàmica de parella afectada pel recel patològica.
En el transcurs de la investigació, Harry Hole es troba immers en un terreny volàtil, on la gelosia emergeix com un fil conductor subterrani. Aquesta com a emoció primària, esdevé el motor de la trama, manifestant-se en comportaments obsessius, possessius i, en última instància, destructius. A mesura que s'aclareixen els misteris del passat de la víctima i dels sospitosos, s'entreteixeix una complexa teixidura de psicodinàmiques que revelen les profunditats de la condició humana.
Mitjançant un ritme narratiu accelerat, Nesbø ens guia a través d'un laberint de mentides i veritats a mitja llum, desafiant constantment les nostres percepcions i expectatives. Els girs inesperats de la trama no només serveixen per mantenir l'interès del lector, sinó que també actuen de reflex de la naturalesa volàtil i imprevisible de les emocions humanes, sentiments que poden conduir a accions extremes i violentes.
La capacitat de Jo Nesbø per crear i mantenir tensió al llarg de les més de 500 pàgines és una de les qualitats més preables de l’autor. Des dels primers compassos de la novel·la Nesbø sembra les llavors de la intriga amb habilitat. Presenta els personatges i les seves relacions de manera enigmàtica, introduint misteris i dubtes que criden l'atenció. A mesura que la trama avança, aquests misteris es multipliquen, creant una xarxa complexa de secrets, mentides i traïcions que mantenen al lector especulant sobre les veritats ocultes i les motivacions de cadascun dels protagonistes.
El ritme accelerat de la trama serà un dels grans enginys de Nesbø amb escenes se succeeixen amb una intensitat que manté l'adrenalina en constant ebullició. Fent que els moments de serenitat siguin rars i breus, sempre eclipsats per la imminència d'un nou gir argumental o una nova revelació. Aquest ritme frenètic impulsa el lector a continuar girant les pàgines amb àvid interès, desitjant descobrir el desenllaç de la història. És en aquest context de tensió permanent que els canvis de guió de la trama adquireixen tot el seu impacte. Nesbø subverteix les expectatives del lector amb habilitat, desviat el curs de la història en direccions inesperades i revelant noves realitats en els moments menys esperats. Aquests girs fan que la lectura esdevingui una experiència emocionant i imprevisible fins al final.
D’altra banda, però aquesta incessant cerca frenètica de sorprendre el lector a vegades pot resultar confusa per lectors menys habituats a la densitat dels thrillers psicològics.
Els múltiples fils argumentals i la interconnexió entre tots ells pot arribar a ser tan subtil que els lectors trobaran difícil seguir el rerefons de la història i entendre plenament les relacions entre els personatges i els esdeveniments. Això pot dificultar la comprensió global de la trama i la identificació de les pistes que condueixen a la resolució del cas.
Tot i que aquesta densitat argumental pot ser un repte per a alguns, també és un dels elements que atreu molts altres, ja que ofereix una experiència de lectura rica i estimulant, plena de matisos i detalls que enriqueixen la història i la fan més captivadora. Ergo, mentre que la complexitat de la trama pot ser un obstacle per a alguns, per a altres és precisament el que fa que la lectura atractiva.
Els personatges de Nesbø són més que meres peces en el joc de la intriga. Cada individu està ricament detallat i complexament desenvolupat, amb motivacions i passats que influeixen en les seves accions i decisions. El protagonista, en aquest cas, emergeix com una figura tràgica, consumit per la seva pròpia gelosia fins al punt de la paranoia.
Més enllà de ser un thriller palpitant, “L’home de la gelosia” també planteja preguntes profundes sobre la naturalesa de la gelosia i els seus efectes devastadors en les relacions humanes. Nesbø no té por d'abordar temes difícils i tabús, obrint la porta a reflexions sobre l'amor, la confiança i la fragilitat de la psique humana.
Prenent la gelosia com a eix de la novel·la i convertint-la en un mirall que reflecteix les intricades dinàmiques de poder, possessivitat i vulnerabilitat emocional. Amb ella es convida a explorar els límits de la nostra capacitat per estimar i confiar en els altres, així com la mateixa fragilitat de l’ésser humà davant de les emocions més primitives i destructives.
“L'home de la gelosia" de Jo Nesbø s’erigeix en una obra que captiva amb la seva intriga, trama, caracterització i ritme narratiu, encara que pot presentar alguns desafiaments per als lectors amb menys experiència en el gènere del thriller la seva exploració temàtica i destresa narrativa de l’autor fan d'aquesta novel·la una lectura destacable per a tots aquells que s'atreveixin a explorar-la.
Vols llegir aquest llibre? Fes clic aquí.
Recomanació a càrrec d'Acher Lorien Begué.
“El Guardià Invisible” de Dolores Redondo és una obra que ha captivat als lectors amb la seva mescla de thriller i elements sobrenaturals. Publicada el 2013, aquesta novel·la marca l'inici de la Trilogia del Baztán, sèrie que consolidarà Redondo com a autora de referència en el gènere del misteri.
La trama es desembolica a la vall del Baztán, una regió mística del nord d'Espanya. La inspectora Amaia Salazar torna al seu poble natal per a investigar el brutal assassinat d'una adolescent el cos de la qual apareix en circumstàncies desconcertants. Redondo teixeix una narrativa intricant que combina elements de folklore local amb una recerca policial intensa. L'autora crea un ambient fosc i evocador, submergint al lector en un món on el real i el sobrenatural s’entrellacen.
Salazar, es destaca com un personatge complex i multifacètic en la caracterització del qual radica la força de la novel·la. El seu retorn al Baztán no sols la col·loca en el centre de la recerca de l'assassinat, sinó que també la submergeix en un viatge personal a través dels foscos records de la seva infància. L’escriptora explora hàbilment les complexitats psicològiques d'Amaia, utilitzant la seva connexió amb el passat per a aprofundir la trama i aborda temes com la memòria reprimida, el trauma i la relació entre la protagonista i la seva família, agregant capes de profunditat que van més enllà de la recerca criminal.
El component psicològic, però es manifesta no sols en Amaia, sinó també en altres personatges secundaris —cadascun amb la seva pròpia càrrega emocional— dels que l’autora n’explora les motivacions, conflictes interns i foscors, creant un entramat de relacions complexes i revelacions que contribueix al caire psicològic que impregna tota la novel·la.
L'aspecte macabre i morbós es manifesta en la descripció detallada dels crims i en l'atmosfera ombrívola que embolica la narrativa. Redondo empra un llenguatge vívid per a retratar les escenes, generant una sensació d'inquietud i horror. Els crims, lluny de ser simplement esdeveniments violents, es converteixen en símbols que exploren el més fosc de la psique humana. L'autora juga amb la dualitat del quotidià i el macabre, portant al lector a les profunditats pertorbadores de la ment criminal, no obstant això, l'autora és capaç de mantenir una distància suficient a l'hora d'explicar els fets evitant morbositats innecessàries creant un producte que parteix del morbo, però s'encalça elegant. El misteri en “El Guardià Invisible” es desenvolupa però amb mestratge, desvelant pistes de manera gradual i mantenint l'atenció del lector en tot moment. Redondo incorpora elements culturals i mitològics del Baztán, afegint una dimensió única a la història i demostrant una habilitat innata per a construir suspens.
Malgrat les moltes virtuts d’“El Guardià Invisible”, han d'assenyalar-se certs elements que podrien considerar-se potencialment menys favorables per alguns lectors. Un dels punts que possiblement genera opinions mixtes és la introducció d'elements sobrenaturals en la trama. Incorporar elements místics i mitològics propis de la regió del Baztán fa un gir inesperat al gènere del thriller, la qual cosa podria no ser del gust de tots els lectors. Aquells que prefereixen trames més realistes i basades en fets concrets podrien trobar que la inclusió d'elements sobrenaturals distreu o allunya la història de la convencionalitat del gènere.
La complexitat de la trama pot ser també objecte de crítiques doncs la narrativa és plena d'intriga i girs que densifiquen puntualment la trama, exigint a l’espectador una atenció i concentració considerables. Aquesta complexitat podria resultar, però desafiadora per a aquells que busquen una experiència de lectura més directa i lleugera. A més encara que la construcció del món i la
profunditat dels personatges són aspectes elogiats, també fan que la trama puntualment s’eixampli més enllà del necessari, afectant el ritme i la tensió de la narrativa.
Malgrat tot "El Guardià Invisible" es destaca com un thriller que va més enllà dels límits convencionals. Elogiable per la seva originalitat, caracterització i construcció del suspens, la introducció d'elements sobrenaturals, la complexitat de la trama i l'extensió de la novel·la són no obstant aspectes que alguns lectors podrien considerar desafiadors o menys atractius. Aquests elements negatius són, però merament subjectius i dependran exclusivament del gust individual de cada lector i de les seves preferències quant al tipus de narrativa i gènere literari que busquen. La novel·la sens dubte ha deixat una impressió duradora en el gènere, portant a l'autora i la seva Trilogia del Baztán a l'atenció internacional.
Vols llegir aquest llibre? Fes clic aquí.
Recomanació a càrrec d'Acher Lorien Begué.
«L’estiu de les joguines mortes» és el primer tast que tenim de Toni Hill -ara ja un referent del gènere- en el món de la novel·la negra que enceta una nova sèrie de novel·la negra en l’historial de l’autor, la barcelonesa. Una contextualització que no és nova en el gènere, puix altres referents ja l’han espremut, però que Hill destrament sap optimar.
Aquesta merescudament caracteritzable joia literària en el gènere, malgrat no ser gaire original o tractar un tema més que espremut, té l'encant de les coses properes i versemblants. En obrir l’obra descobrim un inici tediós i feixuc, aparentment innecessari, però que aporta realitat i es descobreix ineludible per submergir al lector en l’ambient sufocat per la xafogor de Barcelona.
L’obra destaca en gran part per obrir dues línies argumentals precises, que idíl·licament es complementen, una ostentació d'enginyeria narrativa. Ambdues trames transcorren de manera completament independent, recurs pobre en el gènere, però que evita confusions als novells. En elles no sobra una coma, però tampoc manca, són concises i pas a pas et trobés immergit en la història dirigint-te a un inesperadament pobre final que s’aguanta amb pinces.
Però si per algun recurs destaca especialment l’obra és per la caracterització dels personatges -hàbilment humanitzats- que apareixen. El detectiu Hèctor Salgado, eix de la novel·la, no només fa front a un doble crim, sinó també lluita contra els seus propis dilemes personals en mig d’una ciutat condicionant, vibrant i implacable. La personalitat captivadora i en la mateixa mesura arrasadora de Salgado submergirà al lector en un vertigen emocional exacerbat per la imponent presència de Barcelona, una urbs que es mostra capaç de devorar els desitjos més intrèpids.
La trama es teixeix amb mestratge, desafiant els convencionalismes de la novel·la negra i explorant emocions i relacions més enllà dels clixés habituals. Hèctor Salgado, un personatge magnètic, genera empatia mentre ens submergim en un complex laberint emocional. La narrativa s'enriqueix amb la presència de dues dones fortes, la Martina i la Leire, els caràcters diferents de les quals contribueixen significativament a la riquesa narrativa. A diferència d'altres obres, l'atractiu literari de Salgado no eclipsa els altres personatges, que, lluny de passar desapercebuts, afegeixen capes addicionals a una història que explora conflictes tan humans com l'amor, la gelosia i la lluita de classes. Aquestes qüestions s'entrellacen en una Barcelona fragmentada, que despulla les disparitats socials entre els opulents barris residencials i els barris populars arrelats, revelant els secrets que el luxe amaga. Barcelona, retratada com un personatge constant, actua com a testimoni impassible de les dissorts dels protagonistes, sent sovint còmplice de les seves infàmies. La ciutat es converteix en un personatge més, decisiu i condicionant de l’evolució i ambient de la novel·la.
Hill ens regala en «L’estiu de les joguines mortes» una història que es deixa llegir, que evita caure en complexitats innecessàries i que gaudeix d'una trama que es va enrevessant a cada pàgina i ens deixa desitjant començar la seva següent entrega.
Vols llegir aquest llibre? Fes clic aquí.
Recomanació a càrrec d'Acher Lorien Begué.
Carles Porta, reconegut periodista i escriptor català nascut el 1964 a Barcelona és el creador de la cèlebre sèrie Crims, emesa per primera vegada el 3 de febrer de 2020 a TV3, un programa sobre true crime (crims reals), coproduït per la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i la productora Goroka i presentat pel mateix Carles Porta.
L’èxit del programa ha portat a l’equip de Porta a diversificar la seva producció i portar-la al paper. En aquesta entrega: “La noia de Portbou” trobem una satisfactòria entrada al món del paper a l’altura de les expectatives que la reputació de la sèrie suscita. L’obra, contràriament al que el lector pot pensar vista la portada, no està escrita pel presentador de la sèrie, sinó per dues grans escriptores Marta Freixanet i Anna Ponsatí que han sigut capaces de transmetre l’impacte emocional dels esdeveniments que es relaten fent aflorar els sentiments a flor de pell del lector.
Aquesta vida que les dues autores han pogut donar als personatges radica en la capacitat que han tingut per plasmar en l’obra els sentiments i pensaments més profunds de la psique dels protagonistes de manera fidel i concisa, quasi real, donant pas a personatges vius i no mers protagonistes de paper i tinta.
No hem de perdre de vista que aquesta obra, tanmateix, està basada en una història real factor que ajuda l’autor a generar una connexió emocional més profunda amb els lectors, ja que poden relacionar-se amb les experiències de les persones que hi apareixen derivant en una major empatia i implicació emocional en la lectura. Però aquest mateix element que permet establir un vincle més Ferm amb l'obra serà també el que ens privarà dels girs bruscos i esdeveniments sobtats que estem acostumats a trobar en el gènere negre, ja que la realitat no sempre és emocionant i accelerada.
Aquesta falta de «ganxo» que podem trobar en certs punts de l’obra queda reforçada per la literalitat de les autores a l’hora de determinar si un esdeveniment donarà pas a noves vies d’investigació o no, decebent als veterans del gènere doncs quan un element aparentment intrigant no donarà més de si es deixa clar: “serà una via morta” i en cas que sí que tingui més desenvolupament o interès s’empren paraules com “tot apunta” o “aparentment” acabant així amb el factor sorpresa i matant l’expectativa del lector i el factor sorpresa tant cabdal en tota obra.
“La noia de Portbou” es presenta com una lectura dura (pel factor real) però amena puix que compta amb poc més de dues-centes pàgines i està composta per breus capítols i moments ingenus que donen agilitat a la trama.
Un últim punt fort digne d’esmentar és la impecable edició i presentació de l’obra. El disseny editorial d'aquesta és un testimoni del compromís de l'editor amb la qualitat i la immersió del lector en la història que es narra. El contingut hemerogràfic que hi apareix, fotografies i documents claus per la investigació, elegantment seleccionat evitant morbositats innecessàries, no només il·lumina els esdeveniments descrits sinó que també transmet emocions i crea una atmosfera. Amb aquesta amalgama d'elements visuals i textuals: documents reals, cartes, autòpsies o fotografies, l'editorial ha aconseguit aportar una dimensió de realitat a la narrativa que afavoreix a crear una connexió tangible entre el lector i els esdeveniments descrit.
“La noia de Portbou” és una lectura enginyosa, amb una brevetat que no compromet la densitat del seu contingut realista. L'edició impecable del llibre, amb la inclusió elegant de contingut hemerogràfic, aporta una dimensió addicional a la història, creant una experiència de lectura completa i immersiva. L’obra exemplifica la transició reeixida del món audiovisual al literari i destaca pel seu compromís amb la qualitat editorial i la captivadora presentació visual i textual. “La noia de Portbou” és una obra que, malgrat les seves particularitats, capta l'atenció del lector amb la seva autenticitat i el seu tractament meticulós dels elements narratius i visuals.
Vols llegir aquest llibre? Fes clic aquí.
Recomanació a càrrec d'Acher Lorien Begué.
Carolyn Wells neix el 18 de juny de 1862 a Rahway, Nova Jersey, i mor el 26 de març de 1942 a Nova York. Va ser una autora prolífica que conrea diversos gèneres, incloent-hi poesia, misteri, humor i literatura infantil. La seva carrera literària va deixar una empremta notable en la literatura nord-americana de l'època, i és reconeguda en particular per les seves novel·les de misteri. A més del seu talent narratiu, Wells va ser una figura destacada en l'escena literària i una defensora apassionada de la literatura infantil.
En sortir de la feina, Brice presencia dues hombres barallant-se a l’interior del desoatx contigu. Després, un tret i un crit. Alarmat, irromp al lloc dels fets, desert. Moments despres es confirma que s'ha comès un assassinat. Qui és l’autor del crim i qui és l'home que apareix a l'East River i assegura haver caigut a través de la Terra? Al voltant d’aquestes dues preguntes gira l’obra “L'home que va caure a través de la terra”.
L'home que va caure a través de la terra és una de les moltes aventures del detectiu Pennington Wise, on el misteri i l'entreteniment conviuen a la perfecció. És, a més a més, una novel·la del seu temps, plena de personatges femenins fascinants, prova de l'emancipació de la dona que va tenir lloc a principis del segle passat.
Cal elogiar la capacitat de l'autora per crear un ambient ric i suggeridor, utilitzant una prosa detallista i precisa -a l’altura de Donna Leon- per descriure l'entorn en què es desenvolupen els esdeveniments del relat. A través de les seves descripcions, el lector pot visualitzar clarament els escenaris i sentir-se immers en el mon literari. Aquesta habilitat per crear una atmosfera evocadora contribueix significativament a l'immersió del lector en la trama.
L'ús mesurat diàleg és un altre dels atractius de l’obra. Wells ha creat personatges amb veus distintives i creïbles, les converses dels quals resulten veridiques sense espontaneitats inmpropies d’un dialeg real. L’agilitat d’aquests i el balanç entre diàleg i narració contribuirà a mantenir l'interès del lector al llarg de la narració.
L’obra presenta però un punt d’inflexió en tant a l’estil narratiu que emplea Wells. Malgrat les qualitats individuals de les seves parts, els esdeveniments se succeeixen de manera aparentment desorganitzada i discordant, un punt que personalment percebo com un atractiu però pot resultar un recurs tediós que desorienti al lector novell.
Un dels grans encerts d'aquesta obra és la seva capacitat per crear personatges amb una veracitat sorprenent. Els protagonistes, amb les seves múltiples capes esdevenen veritables motors de la narrativa. La riquesa del vocabulari i l'estil elegant de Carolyn Wells es combinen per oferir una prosa que enganxa el lector des de les primeres pàgines fins a l'última.
No obstant això, també es poden identificar alguns aspectes negatius. La longitud excessiva de l'obra podria ser un obstacle per als lectors que busquen una lectura més àgil, i la complexitat de la trama i els múltiples fils argumentals poden resultar confusos en ocasions. A més, el final, tot i ser artísticament elaborat, pot semblar obert i deixar preguntes i incognites sense resposta.
Llevat però d’aquest petits matissos "L'home que va caure a través de la terra"és una obra literària que mereix ser llegida i apreciada per la seva profunditat i qualitat literària. L'autora ha creat una narrativa rica i complexa amb personatges i complexitats memorables. Aquesta novel·la brilla pel seu estil elegant i la seva capacitat per provocar la reflexió, és definitivament un llibre que tot amant de la novela negra hauria de llegir.
Vols llegir aquest llibre? Fes clic aquí.
Recomanació a càrrec d'Acher Lorien Begué.
De la mà de Ruth Rendell (1930-2015), reconeguda com una de les preeminents dames de la novel·la negra, neix una eclèctica producció literària: novel·les, obres de teatre i altres tipus de ficció.
Sota els pseudònims de Ruth Rendell i Barbara Vine, va trenar un teixit literari que profunditza en les intricades complexitats de la ment humana i els racons sòrdids i foscos de la societat. Moltes de les seves novel·les exploraran les tensions socials i les dinàmiques de poder, a més de presentar personatges amb múltiples i complexes capes.
La mort prematura de Ruth Rendell el 2 de maig de 2015, fou una pèrdua per les lletres. Així i tot, el llegat de les seves creacions persisteix amb vigència, encisant i captivant els devots de la novel·la negra i l'art del suspens.
“L'Eunice Parchman va assassinar la família Coverdale perquè no sabia llegir ni escriure” Així comença l’obra “Judici de Pedra” de Ruth Rendell, i aquesta contundència es manté present al llarg totes les pàgines que la componen.
L’argument de l’obra se centra en l’Eunice Parchman, una figura enigmàtica el retrat de la qual és l'eix sobre què girarà tota la trama. A través d'una narrativa fragmentada i una magistral alternança de perspectives, Rendell construeix un univers on els secrets dansen en les ombres, i la veritat germina entre les esquerdes de les aparences. El misteri es revela amb parsimònia, capa per capa, com un lent descens a les profunditats de l'ànima humana.
Rendell teixeix amb destresa i profunditat una intriga envoltada d'obscuritat i complexitat psicològica. Aquesta magistral narració, publicada amb tots els seus matisos, és un testimoni captivador de la seva habilitat per submergir el lector en un mar de suspens i reflexió.
Els personatges, més enllà de ser mers vehicles per a la trama, es transformen en eixos vibrants que mouen la història amb les seves accions, pensaments i anhels. La complexitat dels seus dilemes morals i els seus conflictes interns són descrits amb una perspicàcia que sumeix el lector en un tifó empàtic i sòrdid. En particular, el perfil de la protagonista, on Rendell aprofundeix en la seva psicologia, projectant una viva imatge d'una dona turmentada per la seva pròpia història i la seva percepció del món.
Els aspectes més encomiables de la novel·la, però, resideixen en la destresa de Rendell per a penetrar en les capes psicològiques dels seus personatges. En Eunice Parchman, en particular, on Rendell converteix la descripció d’aquesta en un exhaustiu estudi de les fissures psíquiques que poden empènyer a algú a l'abisme del crim. La seva història esquinçadora i la seva relació amb el passat infonen la narrativa d'un dramatisme que embolica al lector en una xarxa d'emocions trobades.
No obstant això, aquesta mateixa profunditat psicològica també pot ser la seva vulnerabilitat. A vegades, la trama s'extravia en els interiors dels pensaments dels personatges, resultant en un alentiment del ritme narratiu. Les digressions introspectives, encara que són un element distintiu de l'autora, poden esgotar la paciència del lector menys compromès, creant una desconnexió amb el nucli del relat.
Un darrer aspecte que eleva la novel·la és la capacitat de Rendell de fer servir l'entorn com a metàfora constant dels estats anímics dels seus personatges. Els escenaris, amb les seves descripcions evocadores i enigmàtiques, es converteixen en reflexos de les ànimes turmentades i dels secrets soterrats que es desvetllen amb una intensitat gradual i addictiva. La seva prosa el·líptica i suggestiva evoca imatges que, com un quadre pintat amb detalls precisos, revelen múltiples capes de significat.
Ergo “Un judici de pedra" s'erigeix en una obra literària que aprofundeix en l’abisme de la psicologia humana amb un mestratge inigualable. Els personatges i els seus dilemes interiors adquireixen vida pròpia en aquestes pàgines, manifestant la riquesa de l'exploració psicològica. Si bé la novel·la no està exempta d'unes certes fluctuacions en el ritme narratiu a causa de les seves exploracions introspectives, la destresa de Ruth Rendell per abordar la foscor inherent en la vida humana ens irradiarà al llarg d'aquesta intriga palpitant.
Vols llegir aquest llibre? Fes clic aquí.
Recomanació a càrrec d'Acher Lorien Begué.
Com a catedràtic de Periodisme de la Universitat Ramon Llull i degà de Blanquerna Comunicació i Relacions Internacionals, Josep Lluís Micó tanca amb “La profunditat de les butxaques”, una trilogia de periodisme literari —publicada a Saldonar— que va començar amb Química orgànica, centrada en els conflictes dels adults, i que va continuar amb Titulars i reserves, en què els adolescents i els joves són els protagonistes. Ara situa el focus sobre les persones grans.
En aquest darrer títol Micó és el viu testimoni de les extasiades declaracions d’un catedràtic estatunidenc de relleu que roman desconegut al llarg de l’obra. El confessor revelarà al periodista una relació sexual homosexual clandestina i un possible homicidi. A 6.000 km dues dones socialment i econòmicament distants es retroben per fer reviure l’ambient de la popular “Ruta del Bakalao”. Les dues peces són claus d’un mateix puzle, entrellaçant així un llibre que exalta elegantment admiració, amor i obsessió, sexe, estupefaents i aparences.
Micó brinda un llibre convertit en una exploració detallada de la ment turmentada dels seus personatges. Mitjançant un estudi detallat de les seves percepcions, conflictes interns i evolució emocional, l'autor ofereix una immersió fascinant en la psique del protagonista. Aquest enfocament ric en psicologia fa que el lector no només assisteixi als esdeveniments de la trama, sinó que també es converteixi en un observador íntim dels turbulents pensaments de l’individu. Tot i que aquesta profunda exploració psicològica pot resultar en una lectura més densa, és aquesta mateixa riquesa psicològica la que eleva la novel·la a un nivell literari superior, donant-li una profunditat i complexitat que perdura més enllà de la simple narració.
Que l'autoria del llibre pertanyi a un periodista aporta també múltiples beneficis. El primer de varis radica en la seva capacitat intrínseca per comunicar de manera clara, precisa i envolvent. Els periodistes estan entrenats per destil·lar informació complexa en un format comprensible per al públic. Això es tradueix en una redacció accessible, fluida, atractiva i coherent que deriva en un estil narratiu diàfan i acuradament estructurat.
"La Profunditat de les Butxaques" culmina la trilogia de periodisme literari de Josep Lluís Micó amb una exploració magistral però exorbitant de les intricades psiques dels seus personatges. Micó, amb la seva destresa com a periodista, ofereix una narrativa clara i precisa que destil·la complexitat amb elegància. Malgrat la densitat de la seva exploració psicològica, temàticament la novel·la emergeix com una obra mestra que combina amb habilitat coherència periodística i profunditat literària.
Vols llegir aquest llibre? Fes clic aquí.
Recomanació a càrrec d'Acher Lorien Begué.
Carmen Mola, un pseudònim darrere del qual hi ha els guionistes Jorge Díaz, Agustín Martínez i Antonio Mercero, publica "Les Mares”, la quarta novel·la protagonitzada per la inspectora Elena Blanco. Mola ens submergeix en un món fosc i esquinçador a través de la mirada de la inspectora Blanco, un personatge profundament marcat pel dolor i la tragèdia. La trama s'inicia amb un impactant descobriment a Madrid, on un home apareix brutalment mutilat (si se’n pot dir així) a l'interior d'una furgoneta, establint des del principi el to ombrívol i violent que caracteritza la novel·la.
Una evanescent tristesa acompanyarà Blanco durant tota l'obra. Ni els altres assidus contactes a l'aparcament de Didí, cada vegada més esporàdics, o les seves sessions de karaoke li serviran en aquest univers de dolor en què es troba ja acostumada i del que sembla que no en vol sortir. La pèrdua del seu fill Lucas i els traumes derivats del desmantellament de la Xarxa Porpra l'han sumit en un abisme emocional del qual sembla incapaç d'escapar. L'intent d'adoptar a la Nena, Mihaela, agrega capes addicionals de complexitat a la seva vida, complicant encara més la seva relació amb Ángel Zárate, el seu company en la brigada. L'autora aconsegueix transmetre l'angoixa i la tristesa que emboliquen a Elena Blanco, atorgant-li una profunditat emocional que impregna cada pàgina de l’obra.
La narrativa pren escena en un Madrid ombrívol i corrupte. La cruesa, la complexitat ètica i psicològica i l'aparent irracionalitat de l'escena del crim revela la destresa de Mola per a retratar situacions límit sense titubejar. Encara que la novel·la presenta moments d'extrema duresa, l'autora evita recrear-se en la brutalitat del moment, oferint una mesura justa que intensifica la trama sense caure en el morb.
La trama es complica amb obstacles interns i personals que desafien a un equip policial abans fort i compacte. Aquest gir afegeix una capa de complexitat a la recerca, generant tensions i disparitat de criteris entre els membres de l'equip. Mola teixeix traçudament aquestes tensions dins d'una trama ambiciosa, on el poder, els diners i la corrupció tornen a ser els protagonistes principals.
Al meu entendre, "Les Mares" s’erigeix en una obra destacable del gènere negre. Mola es prova com una hàbil narradora, capaç de mantenir un suspens i intriga notables al llarg de la història. La trama es desenvolupa amb un ritme ascendent que incrementa la tensió, i l'autora desplega la seva destresa en la creació de situacions límit i moments intensos. La novel·la no sols compleix amb les expectatives del gènere, sinó que també deixa oberta la porta per a futurs lliuraments, consolidant a Mola com una figura destacada en el panorama literari del thriller. "Les Mares" és un imprescindible més per als amants del suspens i la novel·la negra.
Vols llegir aquest llibre? Fes clic aquí.
Recomanació a càrrec d'Acher Lorien Begué.
Donna Leon és una reconeguda escriptora nord-americana popularment coneguda per la seva sèrie de trenta-una novel·les de misteri ambientades a Venècia protagonitzades pel comissari Guido Brunetti. Nascuda el 1942 a Montclair, Nova Jersey, va estudiar a la Universitat de Maryland i es va traslladar a Itàlia l’any 1965. Va exercir com a guia turística a Roma, com a redactora de textos publicitaris a Londres i com a professora de literatura anglesa a la Universitat de Maryland a l'inici de la seva carrera. Publica la seva primera novel·la, "Morte a La Fenice”, el 1992, l'inici de la sèrie protagonitzada pel comissari Brunetti que la propulsarà a l’èxit i el reconeixement literari que ha acabalat al llarg del seu recorregut vital.
En una de les seves obres més recents: “En nom del fill” Brunetti indagarà discretament en el passat d’en Gonzalo, un adinerat octogenari solter, homosexual, relacionat amb el món de l'art i amb una fortuna sense hereus; que pretén adoptar un jove de quaranta i pocs anys que esdevindrà l’hereu directe, decisió que no rebrà l’aprovació del seu cercle d’amistats.
L’obra ens submergeix en les intricades trames del món del crim a Venècia, a través de l’òptica del comissari Guido Brunetti. Com en altres llibres de la sèrie de Brunetti, Leon ens presenta una combinació de misteri, intriga i una mirada penetrant sobre les tensions socials i les injustícies que sorgeixen en una ciutat tan rica en història com Venècia.
Una de les forces de la novel·la és la caracterització de Guido Brunetti. Leon ofereix -una vegada més- un protagonista complex, amb una perspectiva ètica i una sensibilitat que el distingeixen de la concepció tradicional de detectius. El lector pot empatitzar amb les seves reflexions profundes sobre la justícia i la moralitat, mentre navega per un món de corrupció i secrets hermètics. La seva erudició, elegantment plasmada a través d'un lèxic culte, atreu i envolta el lector en un mar de paraules amb un encant literari inigualable.
No obstant això, és important esmentar que l'ús d'un llenguatge més docte pot alienar alguns lectors, allunyant-los d'una connexió més íntima amb la trama i els personatges. Aquesta aparent barrera lingüística pot dificultar la comprensió per a aquells que no estiguin avesats a semblant sofisticació verbal, i fins i tot desviar l'atenció de la veritable essència de la història.
Malgrat això, l'inspector Brunetti és una joia literària digna de ser apreciada per la seva profunda humanitat i la seva intrèpida recerca de la justícia. La seva evolució al llarg de la sèrie de llibres és un viatge apassionant, replet de reflexions profundes sobre la naturalesa de la veritat i les conseqüències del poder.
La Venècia que Leon retrata és un personatge en si mateix. Amb una prosa detallada i evocadora, l'autora ens transporta als carrers estrets, als canals romàntics i als edificis decadents de la ciutat. La seva habilitat per capturar l'essència de Venècia ens permet viure i respirar l'ambient únic d'aquest lloc màgic mentre resolem el misteri que envolta la trama.
La novel·la però presenta limitacions. Ocasionalment, la trama pot semblar lenta i mancada d'acció, especialment en comparació amb d’altres novel·les del gènere negre. Aquest ritme pausat pot no ser del gust de tots els lectors, ja que disminueix la sensació de tensió i emoció.
D'altra banda, la resolució del misteri pot ser previsible en certa manera. Tot i que Donna Leon ens manté enganxats amb els seus personatges i la descripció detallada de la vida quotidiana a Venècia, la identitat del culpable pot ser deduïda abans de l'esperat pels lectors habituats a aquest gènere literari. Això pot suposar una petita decepció pels amants dels girs inesperats i les sorpreses colpidores.
"En Nom del fill" és una obra literària captivadora que ens submergeix en la bellesa i l'obscuritat de Venècia. Amb una trama intrincada i un protagonista memorable, el llibre ens convida a explorar els misteris de la condició humana i els diferents mons socialment definits. Tanmateix, la versatilitat amb què Donna Leon es desvia de la trama principal -lleugerament típica- adherida a la predictibilitat del desenllaç ens deixarà una obra immersiva i satisfactòria per als novells en el gènere, però per sota del que un seguidor habitual pot esperar d’una literata com és Donna Leon.
Vols llegir aquest llibre? Fes clic aquí.
Recomanació a càrrec d'Acher Lorien Begué.
“Julian Lawndsley ha renunciat a la seva exigent ocupació a la City de Londres per a portar una vida més senzilla com a propietari d'una llibreria en una petita localitat costanera. No obstant això, un parell de mesos després de la inauguració, la tranquil·litat de Julian es veu interrompuda per una visita: Edward Avon, un immigrant polonès que viu a Silverview, la gran mansió als afores del poble, qui sembla saber molt de sobre la família d’en Julian i mostra un interès excessiu pel funcionament intern del seu modest negoci.
Quan apareix una carta a la porta d'un espia d'alt rang a Londres advertint-li d'una perillosa filtració, les recerques el porten fins a aquest tranquil poble al costat de la mar…”
El mestre de la novel·la d’espionatge, John le Carré, ens convida a endinsar-nos en un món intricat de clarobscurs i traïció, lamentablement en aquest cas, la seva obra s'erigeix com un testimoniatge decebedor d'un autor la ploma del qual solia enlluernar amb la seva aguda penetració els secrets del submon de la intel·ligència. El recent lliurament, no obstant això, llisca per un camí de mediocritat que llança una ombra inquietant sobre l'herència literària de l’escriptor.
Un dels principals desavantatges de Silverview és la seva trama anodina, que manca del suspens i la tensió que són característics de les novel·les d'espionatge de l'autor. La història es desplega lentament, sense oferir girs sorprenents ni revelacions impactants que mantinguin al lector en suspens. La manca d'un enfocament clar i una narrativa immersiva fa que la lectura sigui tediosa i, en última instància, desproveïda d’emoció. Si bé l’obra funciona com a aval de la perseverança de l'autor en els seus últims anys, pateix d'una trama que oscil·la entre l'inversemblant i el confús, i un estil narratiu que sembla estar en un estat perpetu de cerca de direcció.
Així mateix, els personatges, una vegada sòlids i tridimensionals en les obres anteriors de le Carré, es presenten aquí com a mers esbossos sense la profunditat psicològica que l'autor solia atorgar-los.
L'estil d'escriptura del mestre, elegant i perspicaç, sembla haver perdut la seva lluentor en aquesta ocasió. La prosa és inexpressiva i manca de l'espurna i l'agudesa que caracteritzaven el seu treball anterior. La meticulosa atenció als detalls i l'ús magistral del llenguatge són substituïts per una escriptura precipitada i desganada, els diàlegs, excedits, en lloc de ser punxants i plens de matisos, reflecteixen artificialitat.
El producte nascut de la seva ploma s’alça doncs en aquest cas com una desil·lusió literària, una desfilada d'inconsistències que desafia les altes expectatives. L’obra decep a aquells que han seguit amb admiració la carrera del venerat mestre de la novel·la d'espionatge. La seva trama insulsa, els personatges superficials i l’estil d'escriptura deslluït la converteixen en una taca en el llegat literari de le Carré. Encara que inevitablement els seguidors de l'autor se sentiran atrets per la curiositat d'explorar la seva última creació, trobaran en Silverview una obra que no està a l'altura de les expectatives que el seu nom suscita.
Vols llegir aquest llibre? Fes clic aquí.
Recomanació a càrrec d'Acher Lorien Begué.
Patricia Highsmith (1921-1995), novel·lista estatunidenca de renom i amb una àmplia reputació en el camp del thriller, famosa per donar vida a Tom Ripley, un personatge literari recurrent que apareix en diverses de les seves novel·les, sent "El talent de Mr. Ripley" (1955) una de les més conegudes.
"El talent de Mr. Ripley" és un viatge inquietant cap als abismes de la psicologia humana. L’autora desafia les convencions literàries de la seva època en presentar al protagonista, Tom Ripley, un personatge tan carismàtic com moralment pertorbador.
Patricia Highsmith -coneguda pel seu mestratge en la creació de personatges psicopàtics- ens submergeix en un punyent i tèrbol món d'ambigüitat moral, ànsies de pertinença i foscos desitjos que dansen al ritme de la ment retorçada del seu protagonista, Tom Ripley, mentre s'embarca en una odissea de mentides, assassinats i enganys en la idíl·lica Europa.
Highsmith desafia la percepció convencional de la moralitat i la identitat a través d'una narrativa tant despietada com captivadora. La prosa destil·la una elegància freda i precisa que encaixa a la perfecció amb la psicologia retorçada de Ripley. Cada paraula, cada descripció, està impregnada d'un misteri inquietant que atrapa al lector en les maquinacions d'un antiheroi. A mesura que la trama es desenvolupa, som testimonis de la metamorfosi del protagonista, qui es reconverteix en un manipulador mestre disposat a submergir-se en els abismes més foscos de la condició humana per tal de mantenir la seva façana.
La narrativa en primera persona permet al lector endinsar-se en la ment de Ripley, un lloc fosc i pertorbador i a mesura que s’avança en la trama, el converteix en còmplice dels delictes del protagonista, cosa que planteja preguntes moralment inquietants entorn l'empatia i la justificació d'actes immorals en la cerca de l'èxit i l'acceptació.
L'ambientació europea de la novel·la afegeix una capa addicional d'encant decadent i sofisticació, que actua com a contrapunt a la malvolença de Ripley, emmenant un món on la bellesa i la corrupció coexisteixen, ressaltant així la dualitat inherent en el caràcter del protagonista.
"El Talent de Ripley" no és, però una lectura còmoda ni moralment senzilla; tanmateix, és un exemple excel·lent del gènere thriller psicològic que explora els abismes més foscos de la ment humana. L’autora aconsegueix desafiar al lector donant peu a què aquest posi en dubte els seus límits morals a través d'un personatge tant enigmàtic com repulsiu. Aquesta novel·la, en última instància, és un estudi magistral de la maldat i la manipulació, que roman en la ment del lector molt després d'haver tancat les seves pàgines.
Vols llegir aquest llibre? Fes clic aquí.
Recomanació a càrrec d'Acher Lorien Begué.
“El Mentalista”, nascut de la col·laboració magistral entre Camila Läckberg i Henrik Fexeus, no sols se submergeix en les complexitats de la ment humana, sinó que també teixeix una trama policial que manté al lector al caient de la butaca. Aquest híbrid, publicat el 2022, fusiona el suspens característic de Läckberg amb l'astuta perspicàcia psicològica de Fexeus, creant una simfonia literària que desafia tota expectativa.
La força de l'obra resideix en la construcció meticulosa dels personatges, tant en l'equip de detectius com en l’excèntric mentalista. Läckberg i Fexeus han donat a llum a protagonistes complexos, carismàtics i multidimensionals, cadascun amb la seva pròpia història i motivacions Els personatges, en la seva diversitat, són autèntics, complexos i indispensables, tots ells aportant capes de profunditat a la narrativa. El mentalista, amb la seva enigmàtica astúcia, desafia les convencions del gènere, oferint un heroi que llisca entre la llum i l'ombra.
La trama, hàbilment elaborada, es desplega amb mestratge a mesura que els misteris es deixen entreveure. La narrativa, esquitxada de girs sorprenents, manté un ritme que incita a una compulsiva lectura. L'habilitat de Läckberg per a crear suspens i la destresa de Fexeus en la psicologia s'entrellacen de manera harmoniosa, oferint una experiència indeleble, rica i única.
Encara que la trama policial contribueix com un element emocionant a la història, certs desenllaços poden ser previsibles per a lectors familiaritzats amb el gènere. L'estructura de recerca, encara que sòlida, segueix puntualment camins tipificats que podrien restar originalitat a la trama. No obstant això, aquests lleus malencerts estan contrarestats pel mestratge amb què es desenvolupen els personatges, mantenint l'interès del lector més enllà dels aspectes purament detectivescos.
L'exploració de la psicologia humana, a càrrec de Fexeus, s'integra hàbilment en la trama. Els pensaments i motivacions dels personatges es revelen amb astúcia, contribuint a la construcció d'una xarxa d'intrigues psicològiques. No obstant això, a vegades, les reflexions internes poden tornar-se massa explícites, interrompent el flux narratiu i perdent (o guanyant) l’atenció de l’espectador.
La dinàmica entre l'equip de detectius i el mentalista agrega un toc distintiu a l'obra. La interacció entre mètodes analítics i habilitats intuïtives crea una tensió narrativa que se suma al suspens general. No obstant això, l'alternança entre aquestes perspectives i línies temporals, si bé busca enriquir la trama, pot resultar confusa i dificultar la connexió amb els personatges, dispersant l'atenció del lector novell.
Malgrat aquests desafiaments, “El Mentalista” s'erigeix en una obra que fusiona el millor de dos literats. Els personatges i la trama son testimoni de la capacitat de Läckberg i Fexeus per a desafiar les expectatives del lector i oferir una experiència literària de qualitat. En definitiva, un producte de ments doctes que, malgrat els seus alts i baixos, deixa una empremta perdurable en el panorama literari contemporani.
Vols llegir aquest llibre? Fes clic aquí.
Recomanació a càrrec d'Acher Lorien Begué.
Andrea Camilleri, director teatral i guionista, neix el 1925 a Sicília -Porto Empedocle-. S’inicia en el món literari amb muntatges d'obres de Ionesco, T. S. Elliot i Beckett, a més de produccions policíaques audiovisuals. Camilleri és l'arbre que ha donat fruit a una extensa collita literària entre la qual es troba la sèrie Montalbano, la seva escala a l’èxit.
Abans de llegir Camilleri hem de tenir present que l’estructura policíaca d'aquestes històries funciona com a pretext de l'autor per oferir-nos, amb un vocabulari molt ric en dialectalismes, un viu retrat de la societat siciliana.
Els títols del «cicle Montalbano» són coneguts per captar la bellesa i complexitat de la vida siciliana, alhora que es presenten intrigants casos criminals que captiven al lector. El protagonista, el comissari Salvo Montalbano, és un personatge carismàtic, astut i amb un sentit profund de la justícia, la seva personalitat es desplega amb una amalgama encisadora d'ironia, sarcasme i una enginyosa rauxa d'humor, que es manifesta no només en els diàlegs, sinó també en els seus monòlegs interns, en què ens permet accedir als detalls més subtils del seu pensament i raonament. La seva vida personal complexa li confereix profunditat emocional, mentre que la seva essència clàssica li atorga una intemporalitat captivadora. Destaca per la seva intel·ligència i humor, aportant humanitat a la seva figura i és el seu caràcter realista i imperfecte és el que el converteix en un protagonista molt humà, cosa que permet als lectors connectar amb ell a un altre nivell.
Camilleri combina hàbilment la trama dels casos d'investigació amb la descripció vibrant de la cultura siciliana, els seus paisatges, la gastronomia i les peculiaritats locals. A través dels seus llibres, el lector pot viatjar en paper i tinta a Sicília i sentir la vida a flor de pell en aquesta regió rica en història, gastronomia, vegetació i tradicions.
Un dels aspectes més destacats d'aquesta sèrie és l'estil narratiu de Camilleri. La seva prosa és elegant, amb diàlegs enginyosos i un ritme acurat. Aquesta habilitat literària contribueix a crear una atmosfera encantadora i immersiva que manté als lectors enganxats des de la primera pàgina fins a l’última. Però en aquest títol la rica prosa de Camilleri coixeja, ja que l'obra és una adaptació literària d’un guió de pel·lícula per a una coproducció italiana-americana que no va arribar a veure la llum.
Tot i aquesta ambiciosa idea, l’obra es troba amb diversos problemes que afecten la seva fluïdesa narrativa i la profunditat de la trama. Un dels principals obstacles del llibre és la limitació de la narrativa. El guió d’una pel·lícula, centrat principalment en accions visuals, no proporciona suficients detalls per a una experiència literària immersiva. Com a resultat, la narració es veu compromesa, amb personatges que semblen mancar de profunditat i escenes breus i poc desenvolupades.
La manca de descripcions i detalls és evident, ja que la trama avança a passos apressats sense donar lloc a una ambientació rica a l’altura d’altres títols de la sèrie Montalbano o a una comprensió profunda dels personatges. Aquests elements són essencials per crear un món vívid i atractiu per als lectors, però aquí es troben absents.
El ritme i l'estructura també pateixen en aquesta adaptació. La història avança de manera apressada i sense un fil conductor coherent, amb escenes que semblen desconnectades i sense una transició adequada, abusant dels breus paràgrafs i les transicions sense prèvia contextualització. Aquesta manca de cohesió fa que la lectura sigui una experiència precipitada i hostil.
El diàleg, que sovint és un punt fort en les adaptacions literàries, tampoc aconsegueix brillar en "El Cuiner de l'Alcyon." Els diàlegs del guió no es transformen amb èxit en monòlegs interns o en diàlegs més profunds que aprofundeixin en les motivacions dels personatges. Això porta a una interacció plana i poc significativa entre ells, fent que la trama perdi interès.
"El Cuiner de l’Alcyon" és doncs un intent frustrat de reciclar el que hauria estat un guió de pel·lícula mostrant la força creativa de l'autor per transmutar un guió cinematogràfic en un univers literari amb encant propi, però que es veu obstruïda pels problemes de narrativa, manca de detalls i una connexió poc reeixida amb els personatges. Tot i que té moments d'èxit, la falta de cohesió global fa que la seva lectura no estigui a l'altura de les expectatives del públic. Pot ser una opció adequada per a lectors novells que busquen obres planeres, però per al públic que busqueu una obrà pròpia de Camilleri amb tots els seus ets i uts aquest no és el vostre llibre.
Vols llegir aquest llibre? Fes clic aquí.
Recomanació a càrrec d'Acher Lorien Begué.
Laura Tejada (Barcelona, 1969) ofereix al lector en “Un cop morta” una fresca perspectiva del gènere negre.
“Voler matar la mare no va ser una idea brillant. I més quan la mare en qüestió és la Dolors Planas, la meva. Ara, si miro enrere, queda clar que no hi havia més opcions.” Tot hauria pogut ser molt diferent. La Dolors hauria pogut ser una mare com totes, que estima la filla; i la Clara, una filla com totes, que estima la mare. Però no és així. I quan la filla s'ha de fer càrrec de la mare, gran i malalta, entra en una espiral diabòlica.”
La potència intrínseca d'aquesta obra literària recau en la seva protagonista principal, una dona dotada d'una complexitat i profunditat psicològica inefable. L'autora immersa en l'exploració del seu passat traumàtic i dels seus conflictes interns, assoleix un retrat inaudit les pors, traumes i desencerts més humans de la protagonista que contribueix com una capa addicional de realisme que enriqueix la trama de manera significativa.
La composició, envoltada d'intriga i misteri, manté l’interès del lector al llarg de tota l’obra. Els amplis girs argumentals atrapen el lector i mantenen la tensió en auge constant fins al desenllaç final, revelant les intricades d'una trama ben teixida.
Tejada explora amb profunditat els desafiaments i efectes inherents que comporta la cura d'un familiar dependent. Destaca les tensions familiars, els sacrificis personals, les repercussions psicològiques i la dificultat que resulta d’intentar gestionar una responsabilitat com aquesta, per tal d’intentar transmetre la càrrega emocional que suposa aquesta situació tant present com invisibilitzada a la nostra societat.
La prosa de Laura Tejada és àgil i captivadora, donant lloc a una lectura fluida i àgil. Una escriptora que destaca quant a la descripció d’elements materials, tals com paisatges, i psicològics donant a llum un món ric i vívid.
Una de les crítiques que es pot dirigir a la novel·la és que en moments puntuals la trama pot resultar confusa, fruit de l’ampli nombre de personatges secundaris i les subtrames que s’inclouen al llarg de l’obra. No obstant això, aquesta complexitat pot ser bonament entesa com un punt fort de la novel·la doncs reflecteix la realitat caòtica de l'acció.
Un cop morta és una prova clara del talent de Laura Tejada com a escriptora de novel·la negra. Amb una trama pertorbant i personatges vius, capaç d'apressar al lector entre les seves pàgines. Una novel·la que no és per qualsevol i que no deixa indiferent als amants del gènere negre.
Vols llegir aquest llibre? Fes clic aquí.
Recomanació a càrrec d'Acher Lorien Begué.
Karen Cleveland és una autora nord-americana contemporània que s'ha guanyat un lloc destacat dins del gènere del thriller psicològic. Formada professionalment en dret i gràcies a la seva experiència com a membre de la CIA, Cleveland aporta una perspectiva única als seus relats de suspens, fusionant coneixements legals amb intriga emocional per crear narratives immersives i realistes.
"Tota la veritat" és una obra que exemplifica aquesta fusió de sabers i habilitats narratives. El llibre narra la història de Vivian Miller, una analista de contraespionatge de la CIA, que descobreix un secret devastador que embolcalla la seva esfera familiar. Aquesta revelació planteja una sèrie de dilemes ètics i emocionals, qüestions sobre el sacrifici de la veritat personal per un bé major, i l'enfrontament entre les lleialtats familiars i la responsabilitat professional.
Cleveland se submergeix a fons en els complexos matisos de la moralitat i la lleialtat, qüestionant les fronteres ètiques que les persones estan disposades a flanquejar per amor, protecció o lleialtat. És aquí on la seva formació i experiència a la CIA adquireixen la seva màxima esplendor en forma de descripció meticulosa del món de l'espionatge i en l'exploració de les ramificacions ètiques d'aquesta professió.
La trama està construïda amb precisió i habilitat, Cleveland empra amb mestria el ritme narratiu per mantenir la tensió en tot moment, i les revelacions graduals van succeint-se amb una precisió quirúrgica, mantenint el lector atrapat i ansiós de conèixer "tota la veritat".
L'ús del punt de vista de Vivian com a narradora confereix a la història una autenticitat emocional. L'autora planteja preguntes incisives sobre la confiança i l'autoengany, explorant les pors més profundes i les contradiccions que resideixen a l'ànima humana. Vivian és un personatge complex, amb una evolució psicològica rica i credível que enriqueix la narrativa i fa que el lector reflexioni sobre la naturalesa humana i les seves fragilitats.
"Tota la veritat" de Karen Cleveland és una obra impecable que eleva el thriller psicològic a un nivell superior. L'autora demostra el seu domini sobre el gènere mitjançant una trama enginyosa, personatges vívids i una exploració profundament intel·ligent de temes ètics i psicològics.
Vols llegir aquest llibre? Fes clic aquí.
Recomanació a càrrec d'Acher Lorien Begué.
