Odisseu. The preguntat si ets feliç.
Calipso. No és això, Odisseu. Laire, fins i tot laire daquesta illa deserta, que ara vibra només pels retrunys de la mar i els xisclets dels ocells, és massa buit. En aquest buit no hi ha res a enyorar, tingues-ho en compte. Però, no sents també tu en certs dies un silenci, un atur, que és com lempremta duna antiga tensió i presència esvanides?
Odisseu. Així doncs, tu també parles als esculls?
Calipso. Et dic que és un silenci. Una cosa remota i quasi morta. Allò que ha estat i no serà mai més. En el vell món dels déus quan un gest meu era destí. Vaig tenir noms paorosos, Odisseu. La terra i el mar mobeïen. Després vaig cansar-me; vaig deixar els noms enfonsar-se en el temps; tot va canviar i va romandre igual; no valia la pena de disputar als nous el destí. Ja sabia el meu horitzó i perquè els vells no havien disputat amb nosaltres.
Odisseu. Però no eres immortal?
Calipso. I ho sóc, Odisseu. Morir no espero. I no espero viure. Accepto linstant. A vosaltres, els mortals, us espera una cosa semblant, la vellesa i lenyor. Per què no vols reposar el cap com jo, en aquesta illa?
Pavese, amb els seus Diàlegs, ens proposa un exercici extravagant i dolç. En les vint-i-set converses que segueixen la mitologia grega esdevé un instrument per a reflexionar sobre nosaltres mateixos, la nostra vida quotidiana i, sobretot, lamor, el temps i la melangia. Durant la lectura aquests éssers mítics que ens oferien els antics esdevenen, fins i tot els déus, els monstres i els titans, entendridorament humans. Aquesta és la vertadera màgia de Pavese, la capacitat devocar linherent bellesa de la pedra i el gest, lona i el sospir.
