El febrer de 1945 Violette Leduc coneix Simone de Beauvoir i es desperta en ella una passió obsessiva que la porta al deliri, a ladoració, al dolor de saber-se rebutjada per una deessa, i escriu LAfamada como a única ofrena acceptable del seu amor apassionat. Lestil de LAfamada és més un poema en prosa que una simple història autobiogràfica o un dietari on es recullen les trobades i les absències entre les dues dones i els pensaments i emocions de lautora. Cada incident, desencadena cataclismes emocionals explorats per la narradora, que viu i reviu intensament la violència emocional daquests moments quotidians. Lús del temps present de la narració, la puntuació basada en lemoció, el monòleg interior i la transfiguració poètica a través de nombroses metàfores submergeixen el lector en els trastorns apassionats de la narradora. Lamor, el desig i la sexualitat impregnen totes les pàgines de Lafamada. Cada objecte, cada paisatge, cada monument, es transforma gràcies a lamor que sent per la Senyora. La visió duna una criatura que es rebaixa a una divinitat perfecta i inaccessible, adquireix fins i tot una coloració mística.
