Manuel de Pedrolo i la nació (1957-1982) analitza la relació entre literatura i compromís intel·lectual en la trajectòria Manuel de Pedrolo entre els anys cinquanta i vuitanta, un període ben significatiu de presa de posicions. El període que va entre el caient cap al darrer franquisme i la desclosa de la reforma postfranquista és quan es construeix un nou relat oficialista que encara campa amb prou desvergonyiment (els média del règim obliden el que suposa deslegitimació) sobre una dita transició modèlica (sic) i les seves conseqüències. Conseqüències minoritzadores per repressives que Pedrolo definia amb un altre relat.
«No podem sinó destacar i recomanar, per tant, aquesta arrodonida biografia politicoliterària de lautor de lAranyó que encerta a trobar una combinació adequada dels eixos literatura/vida nacional i context/ideologia. Havent contribuït a rescatar, una vegada més, lobra duna altra destacada figura de la nostra postergada perifèria nacional, Xavier Ferré demostra que, respecte de Manuel de Pedrolo, també des dun exili interior, en aquest cas literari, fou possible repensar les bases nacionals del nostre país, amb què coadjuvà decisivament en temps tan difícils a la nostra pervivència com a poble.»
