A mi, que solia treballar netejant les cases dels altres, em costa de creure que aquesta sigui la meva llar. La cuina preciosa, el carrer tranquil, el jardí immens on juguen els nens. El meu marit i jo hem estalviat durant anys perquè els nostres fills tinguin la vida que es mereixen.
Malgrat el recel que sento per la veïna, la senyora Lowell, la seva invitació a sopar és una oportunitat per fer amics. Quan la seva serventa ens obre la porta amb un davantal blanc, sé exactament com se sent. Tot i així, la seva mirada gèlida em fa venir calfreds...
La serventa dels Lowell no és lúnica cosa estranya del nostre carrer. Estic convençuda que algú ens observa. I quan conec la dona que viu al davant, el que em diu em deixa petrificada: «Compte amb els veïns».
Va ser un error que ens mudéssim aquí? Em pensava que havia deixat enrere els meus secrets obscurs.
Però podria ser que aquest barri residencial i tranquil fos en realitat el lloc més perillós de tots?
