Cada dia frego la casa preciosa dels Winchester de dalt a baix. Recullo la seva filla d'escola i cuino àpats deliciosos per a tota la família, abans de pujar a sopar sola a l'habitació minúscula del pis de dalt. Miro de no fer cas a la Nina, que ho embruta tot només per veure com ho torno a netejar. A les mentides estranyes que s'inventa sobre la seva pròpia filla. Al seu marit, que cada dia sembla més abatut. Però quan miro l'Andrew als ulls, castanys, encantadors i plens de dolor, no em costa gens d'imaginar com seria viure a la pell de la Nina. El vestidor immens, el cotxe luxós, el marit perfecte.
Fins que un dia no em puc resistir a emprovar-me un dels seus vestits blancs exquisits. Només vull saber què se sent. Però ella no triga a descobrir-ho i, quan m'adono que la porta de la meva habitació només tanca per fora, ja és massa tard.
Em reconforta una cosa: els Winchester no saben qui soc en realitat. No saben de què soc capaç...
