«...dalt la bastida, modelava els volums del tòrax del Crist dos pams per sobre del meu rostre. Ho feia aliè a tot el que menvoltava, reconcentrat i ple duna estranya beatitud. Lliurat com estava a aquesta labor, de cop vaig sentir que el cisell se mesmunyia de la mà i sesllavissava per entre un dels forats quedant clavat gairebé vertical. En el mateix instant, com si brollés un doll de la pedra, un esquitx daigua va banyar-me pit i cara, amarant me la roba de feina. Va ser com una fiblada elèctrica. Tot astorat, vaig baixar a poc a poc de la bastida sense deixar de mirar-me el cisell clavat en el pit de lencara semiforme Crist.»
(De «El Crist del Silenci»)
