Un infant, amb no gaire més d?un any a cada cama, jugava amb pedretes de colors: petits bocinets de vidre d?alguna ampolla que el mar, fart de tant llepar-los, havia vomitat sobre la platja.
La sorra, humida, s?enganxava a les seves mans. Mans que de manera insistent i amb ganyota amoïnadissa, l?infant es netejava.
Dos rems i una vela protegien, pocs, alguns metres quadrats de sorra: l?ombra, en aquells moments de sol a plom, s?agraïa. La sorra... grossa, molsuda, de pur quarç daurat: un veritable camp de blat de moro. Blat de moro desgranat, torrat, solcuit...
L?avi, al bell mig del sol i l?ombra, com els grans mestres a la plaça de braus, clavava a la xarxa la seva petita espasa de boix: reduïa forats, retornant a cada malla la seva mida.
