A principis dels anys 90 del s. XIX, Oscar Wilde es va dedicar a construir el seu pensament estètic en una sèrie de textos publicats en diverses revistes de lèpoca. Dentre aquests assaigs, destaca El crític com a artista (1891), escrit en forma de diàleg, que reuneix tant un innegable valor literari com rigor i profunditat filosòfics. Partint de la Poètica dAristòtil però alhora en consonància amb la intel·ligent ironia de les seves obres més conegudes, Wilde recrea una conversa extraordinària entre dos personatges, Gilbert i Ernest, que despleguen alguns dels temes centrals de lideari estètic de Wilde, com ara el debat sobre els límits entre lart i la crítica o lociositat i la contemplació com a requisits previs al cultiu artístic.
Tal com faria en altres textos contemporanis, com ara La decadència de la mentida a lhora de tractar la relació entre vida i art, a El crític com a artista Wilde inverteix lenfocament tradicional sobre la relació entre art i crítica i defensa que la crítica és requisit previ (i no pas posterior) per desencadenar qualsevol procés artístic. Així, Wilde acaba establint una relació directa entre el progrés duna societat i el grau de desenvolupament crític del seu art i erigeix en valor suprem lideal de lesperit crític, com un factor indispensable per preservar la convivència entre les nacions dEuropa.
