Si hi ha hagut en la història de Catalunya una paraula maleïda i grapejada per tothom, i utilitzada com a arma llancívola contra els adversaris, ha estat sens dubte la denominació de "botifler". En termes historiogràfics el problema rau en què no és fàcil identificar amb precisió aquesta categoria de personatges, i la seva peripècia personal en el transcurs del conflicte successori.
Els filipistes de primera hora, que es posicionaren a favor de Felip V l'any 1705, no es poden equiparar amb els que es convertiren en col·laboracionistes dels exèrcits borbònics a partir del fracàs de les ofensives aliades de 1707 i 1710, i molt menys amb els trànsfugues oportunistes que pretenien fer-se passar per fervorosos botiflers a partir de 1713, quan les dues corones borbòniques assetjaven Barcelona. Les mateixes fonts de l'època s'esmercen a diferenciar els filipistes de primera hora (botiflers de convicció) dels que s'anaren sumant al carro del vencedor en l'etapa final de la guerra ("botiflers sobrevinguts o de conveniència).
Aquesta giragonsa personal, de canvi de camisa política, apareix perfectament identificable en el contingut de les declaracions de mèrits dels suposats botiflers en els anys finals de la guerra, quan hagueren d'acreditar en termes creïbles la lleieltat de Felip V, mb la finalitat no solament d'eludir el rigor de la repressió, sinó també de fer-se mereixedors dels beneficis promesos pel nou monarca als seus partidaris.
