Amb un informe mèdic tremolant-li a les mans, una dona decideix emprendre sola un viatge a peu, dun extrem a laltre de les Alberes, a lhivern. Seguint el rastre fugitiu
de la trobairitz medieval Alba de Peralada, i acompanyada per les notes romàntiques del Winterreise de Schubert, deixa enrere tot el que ha estat fins aleshores per encarar les preguntes que no es responen amb paraules. Sobre lamor, la mort i el coratge destar viu.
«Ocells, arbres i aigües componen, també, un llenguatge del camí. Diferent del que em pensava, fet de signes que van més enllà dels números i les paraules. Aprendrel és com aprendre a caminar. Fent tentines. Ensopegant. Buscant lequilibri, la manera de sostenir-se en el món. Diuen que no hi ha dues petjades iguals en tota la capa de la Terra i quina és la meva? Deu ser diferent de la que ha estat fins avui? Totes les cèl·lules del cos es renoven completament cada set anys; ossos, pell, cabell, sang, pits... he estat set persones diferents fins a aquest moment. Set petjades. Amb prou feines recordo com era posar-se a les sabates daquelles altres que vaig ser. Cap a on em duran, ara? Només el camí mho pot dir.»
Elisabet Riera ha escrit una novel·la que és paisatge íntim: un recorregut a través dels Pirineus orientals de llevant cap a ponent que és el viatge de transformació
de la mateixa narradora, i alhora un homenatge als caminants solitaris i a la finamor de les trobairitz.
