Davant la fatalitat, els personatges de Terra cremada no posen cara de circumstàncies. Tampoc cerquen excuses per eludir-la. El mig somriure amb què l?encaren no la desarma, ni rebaixa el tribut que sempre reclama en forma de canvis. Però troben curiós i fins i tot divertit que tals requeriments esborrin les fronteres de la pell i mostrin fins a quin punt allò que tenen per més seu és o podria ser de qualsevol altre. La vida els traspassa de banda a banda, però sempre els deixa un marge de maniobra. Ignoren o refusen la condició de víctima. Juguen a temptejar sortides i es donen per satisfets quan, de tant en tant, aconsegueixen domar un instant i fer-lo reversible com un guant. Poc o molt, se?n surten, o no reben més del compte; o és que potser ja han rebut prou per saber que la vida és una empresa massa seriosa per no jugar-se-la. Antoni Mas ens ofereix un recull de contes en què la diversitat de registres, servits en un llenguatge precís i esmolat, ens atrapa i ens obliga a relativitzar, mentre el llegim, la urgència d?altres assumptes.
