«Sigui com sigui, lorigen mental dels meus heterònims resideix en la meva tendència orgànica a la despersonalització i a la simulació.» Així explica Fernando Pessoa la gènesi dels seus heterònims, poetes inventats per lautor«coneguts inexistents»emmarcats en un teixit literari específic i amb una biografia fictícia pròpia que els atorga autonomia personal i que alhora estableix entre ells una densa i irònica xarxa de relacions. Ledició que avui presentem del poeta ortònimFernando Pessoai dels tres heterònimsAlberto Caeiro, Álvaro de Campos i Ricardo Reisva precedida de diferents textos en què els quatre personatges sexpliquen a si mateixos tot explicant els altres. El lector hi trobarà una guia per endinsar-se a lunivers poèticlaberíntic i també diàfande Fernando Pessoa.
Deixeble dAlberto Caeiro, Reis eleva el paganisme del mestre a la seva expressió més refinada i ortodoxa: és el poeta clàssic per excel·lència, lector fervorós dHoraci que afirma que «al poema més petit dun poeta hi ha dhaver alguna cosa que indiqui que Homer ha existit.» Seguidor del que ell mateix anomenava «pensament alt», és defensor, en les seves odes de tall horacià, de lestoïcisme i lepicureisme. Els seus versos, amb un ritme i una mètrica acurada, amb un vocabulari erudit i llatinitzant, propugnen una essencialització poèticareexperimentació de lestètica grecollatinaque anhela, davant la condició efímera de la vida, una eternitat terrena.
Fernando Pessoa (1888-1935), poeta i assagista, sha convertit, amb una obra tan heterodoxa com extensa, en un dels cims creatius de tots els temps. De la seva producció destaca, a més dels llibres que avui presentem, El llibre del desassossec (1935), de pròxima aparició a Quaderns Crema, i El banquer anarquista (Quaderns Crema, 2002).
