«Sento les veus de milers dombres. Sento les seves rialles: les rialles dels morts, i també les dels vius que tanmateix són tan lluny que només llancen ombres sobre els meus records. Hi ha moltes formes que no reconec. Sem confonen en la ment, shan deixatat amb altres formes i han configurat una massa amorfa tot i que pintoresca, don seleva a través de les estibes de temps passats una flaire intensíssima que em persegueix fins aquí: la flaire dun lilà blanc. I uns sons obsessius em criden pel meu nom: per exemple, el grinyol del tramvia [...]. La meva Lwów! Meva, tot i que no hi vaig néixer, no us ho penséssiu pas! De càlculs minuciosos sen desprèn que, comptat i debatut, vaig viure-hi divuit anys. No gaires, si tenim en compte que, amb raó o sense, soc considerat un lwowià de soca-rel.» A "La meva Lwów", llibre de memòries i retrat únic duna època perduda, escrit el 1946 a Nova York, lautor evoca amb una barreja singular dhumor i ironia els llocs i els habitants de la ciutat on va viure la infància i ladolescència i on es va formar com a escriptor.
