Sí, és ell. Lhome amb qui visitem la mil·lenària ciutat dels ulls parpellejants ha canviat molt, des daquell vespre que va fer esparverar Jaacob amb el seu lasciu galanteig lunar al caire del pou. Però, per molt que portéssim anys sense veurel i sens presentés com la Veu Suprema del Faraó, encimbellat com un semideu i envoltat dun exèrcit describes, hauríem de ser beneits per no reconèixer-lo. Nosaltres, que no només sabem aquesta història sinó que hi hem estat sempre presents, ens mirarem amb un somriure delegits el retrobament de Josep i els fills dIsrael, i els turments de la seva nova condició, tan prenyada de llicències. Ara no podem amagar el compungiment davant la fi daquesta bella història de Déu, aquesta «fenomenal broma divina», però no ens mourem de lloc, perquè hem de veure com la tribu riu, plora i allarga les mans cap al Proveïdor per una provisional última vegada. Sí, la tribu som nosaltres.
