Un país senfonsa i una casa sensorra. Francesc Pujols, el professional de la realitat, es tanca el 1936. Són «els dies apocalíptics». La dona i la mare moren, el fill al front, i tot sesfuma.
El 1938, però, Pujols obre els porticons de la vida i escriu un llegat: una quarantena darticles publicats al Diari de Catalunya. Una herència per preservar la Catalunya que mor i morirà. Davant de lexili de la realitat, davant de lexili dun país, Pujols crida, quan el cos marxa i lànima esdevé immortal: «Visca Catalunya i morin els catalans». El tret, el crit, el plany, la teca daquest llibre passa de generació en generació sense saber-ho. Potser perquè és una explicació del que sempre passa.
