Amb motiu del seu vuitantè aniversari, Julian Barnes ens regala una obra alhora juganera i profunda sobre la memòria, la persistència de l'amor, com encarar el final de la vida i aprendre a acomiadar-nos.
Com en altres llibres seus, no sabrem quina part és ficció, assaig o memòries. D'entrada, l'acompanyem mentre reflexiona sobre la memòria voluntària o involuntària -Proust, és clar-, i sobre com els records es transformen en anècdotes, aquestes en memòria, i aquesta, sovint, en falsedats, enganys o buits.
Fins que ens promet una història: ens presenta l'Stephen i la Jean, als quals ell mateix va posar en contacte a la universitat i van estar a punt de casar-se... Però no ho van fer. Fins que, passats quaranta anys, Barnes ha de posar-los en contacte de nou. Però com pot explicar-nos una història amb un buit de quatre dècades al mig? És fàcil imaginar-se assegut al costat de Barnes mentre ens demana no mirar-lo a ell sinó al món, a la vida que ens passa pel davant: «No, no deixeu de mirar.»
