Art (in)útil reflexiona al voltant de la idea dartista emergent i institució cultural com a ens legitimador. El contingut daquest marc només és la punta de liceberg sobre la mediatització cultural entre art, artista i institució, però serveix per entendre com sinicia lartista en un circuit i quins mecanismes es fan servir per absorbir-lo. Així és com sallunya lart de ser una eina política crítica de pensament, i es converteix en producció i, per tant, en un producte més del context postfordista.
A partir del canvi de paradigma sobre la idea dexposició amb lobjectiu de donar visibilitat a obres una visibilitat necessària perquè arribin a ser art, Daniel Gasol es pregunta si lartista sadapta a la producció institucional que sentén com a art. Lautor també valora si, per contra, és lexposició institucional la que dota el treball duna importància hipotètica, amb la conseqüència indirecta de generar legítimament creacions confrontants de semblança formal i conceptual.
Gasol explora lexistència de diversos tipus de creació o contextos que projecten què ha de ser art, així com sobre què considerem art emergent o obra expositiva. També qüestiona les institucions adients per exhibir produccions artístiques, i com el sistema del capital i laboral afecta la creació i lexposició dart.
--------------------------------------------
És útil, lart? Què ens porta a decidir què consumim? ¿Relacionem inconscientment que una obra artística és millor per tenir un volum daudiència elevat i per aparèixer als mitjans de comunicació? Són els artistes realment lliures a lhora de crear o estan sotmesos a certs paràmetres i shi adapten?
