«Sigui com sigui, lorigen mental dels meus heterònims resideix en la meva tendència orgànica a la despersonalització i a la simulació.» Així explica Fernando Pessoa la gènesi dels seus heterònims, poetes inventats per lautor«coneguts inexistents»emmarcats en un teixit literari específic i amb una biografia fictícia pròpia que els atorga autonomia personal i que alhora estableix entre ells una densa i irònica xarxa de relacions. Ledició que avui presentem del poeta ortònimFernando Pessoai dels tres heterònimsAlberto Caeiro, Álvaro de Campos i Ricardo Reisva precedida de diferents textos en què els quatre personatges sexpliquen a si mateixos tot explicant els altres. El lector hi trobarà una guia per endinsar-se a lunivers poèticlaberíntic i també diàfande Fernando Pessoa.
«Sóc, de fet, un nacionalista místic, un sebastianista racional. Però sóc, a més, i fins i tot en contradicció amb això, moltes altres coses.» Fernando Pessoa va firmar amb el seu nom nombroses composicions poètiques: el resultat és un corpus heterogeni que continua encara avui enriquint-se amb laparició de poemes inèdits (en el present volum en publiquem un, fins ara desconegut, que sadscriu a lideal iberista). Lortònim, però, no és només el poeta que semmiralla en el gloriós passat del seu país, també és el cultivador de la modernitataixí, per exemple, en els seus poemes de tall simbolista i interseccionista. La tria que avui presentem comprèn els poemes més coneguts i, sobretot, aquells que Pessoa mateix havia volgut que ho fossin.
Fernando Pessoa (1888-1935), poeta i assagista, sha convertit, amb una obra tan heterodoxa com extensa, en un dels cims creatius de tots els temps. De la seva producció destaca, a més dels llibres que avui presentem, El llibre del desassossec (1935), de pròxima aparició a Quaderns Crema, i El banquer anarquista (Quaderns Crema, 2002).
