Un relat sincer que mostra que quan necessites escoltar-te, una bona manera és escoltar els altres.Una dona en crisi sinstal·la en una casa a les muntanyes amb lesperança de poder-se refer escrivint en solitud. No preveu, però, que les persones ferides es reconeixen i sajuden, i és així com serà acollida per una família després duna vivència colpidora.
La importància de dir les coses, la necessitat descoltar i dexplicar, lempatia, la tendresa i el dol compartit faran que, conversa rere conversa, lescriptora reconstrueixi una història familiar que és un cant damor a la vida en les valls altes del Pirineu.
«Iolanda Batallé treu a la llum els jardins més recòndits que habiten lésser humà. Amb tot el plaer, el dolor i la poesia que comporten lacceptació duna herència, la fidelitat a un paisatge». Antònia Vicens
«Ella puja a les valls, escolta, les vides se li desgranen i les escriu en frases curtes, petits còdols polits que fan ganes de subratllar. És literatura, la Iolanda Batallé». Núria Cadenes
«La Batallé no només té una manera de veure el món tremendament important i especial, sinó que té la capacitat dexplicar-te allò que ha vist com si tabracés». Juliana Canet
