Amb "Macià", Arrufat escriu no pas un biogradia del cabdill independentista sinó un compendi de reflexions sobre la trajectòria de "l'avi" des de l'època de la Solidaritat Catalana fins a l'aprovació de l'estatut del 1932. El llibre és el seu testament polític, el resum de la seva experiència de lluita per la independència, i el dedica a la joventut catalana dels anys seixanta, quan s'albiren esperances de renaixença nacional. La seva és la visió del separatista dissident, de l'intransigent que defuig la politiqueria, i reflecteix la mentalitat, el sentit de país i l'antiespanyolisme que animava molts joves de les classes populars, lleidatans sobretot, que formaven la base militant d'Estat Català, Esquerra i altres grups de l'època com Nosaltres Sols. Són punyents les reflexions que fa sobre personatges com Marcel.lí Domingo o lluís Nicolau d'Olwer o sobre els procés assambleari que va precedir la fundació d'Esquerra Republicana. És un llibre escrit per un autodidacta, no pas un acadèmic, i precisament aquesta espontaneïtat ens apropa al tremp i l'ambient del conglomerat separatista del qual formava part.
