La poesia de José Luis García Herrera té la capacitat de construir
atmosferes molt personals i de crear escenes on el vers situa el
personatge en el centre d'un món íntim, que va engrandint-se cap
a la universalitat.
Com a constant, és una lluita contra l'oblit, contra l'oblit que tot
ho arrasa. La memòria és la gran aliada en el desig de deixar una
empremta perenne del pas de les persones, breu, pel camí de la
poesia i de la vida.
Hi ha sempre un sentiment de pèrdua que crema entre els dits.
Amb aquesta flama, a Hoste de l'oblit l'autor treu espurnes del seu
ofici, perquè no pot declinar la vida d'una altra manera, sent hoste
de l'oblit.
Sempre en un primer pla, el poeta no s'amaga, s'enfronta a la crua
realitat de les vides passatgeres i anònimes destinades a creuar
l'arc de la intranscendència. I aquesta necessitat de transcendir
més enllà de les històries quotidianes, més enllà de plantejar-se
com una obsessió, acaba sent la força que canalitza una poesia que
desitja perpetuar-se, no ja com una pedra en el mur, sinó com el
llibre i el polsim de vida que porta, a la motxilla, el caminant.
