La instauració del franquisme va significar als Països Catalans una doble derrota, la de la cultura democràtica i la de la cultura autòctona. Una derrota que comportava un trencament que va desfer cercles de sociabilitat, que va trencar les relacions entre mestres i deixebles, que va escapçar les continuïtats generacionals, que va desdibuixar definitivament personatges molt influents abans de 1936, i que va condemnar a l?exili els referents més notoris de la cultura catalana. A aquest negre panorama s?hi afegia l?aïllament internacional del franquisme, que debilitava la connexió amb la cultura europea. El llibre posa el focus d?atenció en els enormes efectes d?aquest trencament, que es produeix en un context general de confrontació entre democràcia i dictadura o, millor dit, entre diverses interpretacions de la cultura democràtica i diferents formulacions dels autoritarismes que es confrontaven a l?Europa d?entreguerres. Un conjunt d?estudis analitzen el malson dels primers anys del franquisme des de diverses perspectives, centrant-se en àmbits com el teatre, la filosofia, l?arquitectura o les reinterpretacions de la cultura autòctona. S?hi estudia el paper organitzatiu d?instàncies vinculades a l?Església o dels antics membres de la Lliga, com també fins a quin punt el discurs republicà va ser condemnat a l?oblit. Es tracta d?una aproximació coral a uns anys que són fonamentals per entendre la reformulació de la cultura catalana dels anys seixanta.
