Els poemes de la llum (1919) ens arriben a través de la veu dun poeta òrfic, considerat el darrer dels existencialistes. Escrits des de lexaltació desaforada de la jovenesa, són trossos dànima que ens parlen des de la passió, lexpansió, però a la vegada des duna reflexió i maduresa sorprenents. La veu de Lucian Blaga en català, gairebé cent anys després dhaver esclatat en vers, ens interpel·la, ens eixampla lhoritzó. Ens parla dexperiències essencials que prenen forma poètica entorn de la metàfora de la llum. La llum dels poemes que ara tenim al davant és la llum primordial, la llum que també sidentifica amb lamor: Aquesta llum que sento / envair el meu pit quan et veig, / ¿no deu ser una espurna de la llum / creada el primer dia, / daquella llum tan assedegada de vida?
Lucian Blaga (Lancram, 1895 - Cluj-Napoca, 1961) va ser un dels creadors més importants de la primera meitat del segle vint a Romania. Va cursar estudis de Teologia al seu país i es va llicenciar en Filosofia per la Universitat de Viena. Personalitat polifacètica, és autor de més de cinquanta llibres de poesia, teatre, filosofia, traduccions i memòries. La seva obra poètica, iniciada el 1919 amb Els poemes de la llum, continua en vida de lautor amb Els passos del profeta (1921), En el gran passatge (1924), Entre dues aigües (1933), Lloança del somni (1929), En territori de lenyor (1938) i Les escales insospitades (1943). Ledat de ferro, El cant del foc, Naus amb cendres, El que sent lunicorn són llibres pòstums reunits en el volum Poemes (1962).
La seva creació lírica teixida entorn del misteri de lexistència, evoluciona del vitalisme existencialista a la tristesa metafísica, de la mateixa manera que limatgisme metafòric dels primers poemes dóna pas a la simplicitat gairebé clàssica dels darrers.
