Entre el 1890 i el 1914 es produïren a Catalunya grans canvis polítics, socials i culturals, com ara lauge del catalanisme conservador des de les Bases de Manresa fins a la creació de la Mancomunitat, la radicalització de les lluites obreres o laparició del Modernisme i del Noucentisme. A causa daquests processos convulsos, un sector important dels intel·lectuals catalans, que cada cop participava més en les estructures de poder, buscà fora de les fronteres espanyoles exemples de modernització institucional i cultural. Un dels seus referents més destacats fou lImperi alemany, que aleshores era una confederació semiautoritària sota el paraigua del regne de Prússia que havia nascut el 1871, i que durant les últimes dècades del segle XIX i els primers catorze anys del segle XX es convertí en la primera potència política, militar i cultural de lEuropa continental. Lestudi es focalitza en tres grans temes: el Segon Reich alemany com a referent institucional català; els grans difusors de la cultura germànica a Catalunya; i la importància dels catalans que viatjaren a Alemanya, des dels que ho feren per motius laborals fins als pensionats per institucions com ara la Diputació Provincial de Barcelona o la Junta de Ampliación de Estudios.
