Aquests poemes, que van aparèixer per primera vegada el 2012 i van ser guardonats amb el Premi Amadeu Oller, neixen d'una llibertat absoluta. Ens arriben des d'una terra salvatge i imprevista, on la matèria es reorganitza i on el cos es revolta, reflexiona, viu i narra. Irene Solà s'enfronta a l'entorn amb una mirada crua i alhora vivaç, inquieta i vigorosa, que destrueix mentre busca el nou ordre de les coses, i que mai dona res per sabut. Aquests versos irradien una força misteriosa que ens absorbeix de seguida.
