Albert Camus va gosar definir lestil dels grans escriptors moralistes francesos dient que, amb les màximes, «més que legislar, pinten». Si pintar, doncs, és una altra manera descriure, ara lEnric Satué sestima més les lletres i les paraules que no pas els olis i les aquarel·les. La primera obra, Cròniques de disseny amb gust de menta, vainilla i xocolata (Tres i Quatre, 2012), li fou recompensada amb el Premi Nacional de Disseny de la Generalitat de Catalunya pel seu caràcter de «llibre de memòries personals i professionals que deixen constància de laprenentatge dun ofici des dalguns moments singulars de la seva història creativa i personal, que es converteixen en esclats de reflexió artística general».
Aquesta segona, Un llop a la vora del foc, presenta cinquanta-dos relats breus duns temps i duns llocs on bateguen antigues emocions i observacions dadolescència, joventut i maduresa que encara belluguen (algunes són ben recents), enllaçades per un fil policromat pels colors de lart, la música, larquitectura, el disseny i la literatura; interessos culturals que lacomboien allà on va i fan daquests apunts una versió personal dallò que les agències de viatges en diuen, en un llenguatge prou pompós, «turisme creatiu».
Malgrat que les peripècies convencionals com ara la visita a un museu, o a un monument recomanat a les guies, són experiències personals i intransferibles, un cop repensades a la vora del foc certes anècdotes de viatges de plaer poden anar més enllà i erigir-se, amb un bon pessic dironia, en les aventures més èpiques, més ètiques o més estètiques que hom pugui imaginar.
Enric Satué Llop (1938) és fill de la Barcelona bombardejada que ladvocat Gregorio Peces-Barba ja traspassat, i a qui, diu lautor, deu «la devolució dun passaport requisat durant el franquisme» es delia per reveure altra vegada així. Dissenyador gràfic guardonat amb el Premio Nacional de Diseño i el Premi Nacional de Disseny, és llicenciat en Belles Arts i professor a la Universitat Pompeu Fabra i a lEscola Tècnica Superior dArquitectura de Barcelona. El 1983 publicà lassaig Les caplletres il·lustrades de Junceda (Alta Fulla), i daleshores ençà no ha parat descriure, compaginant lactivitat professional amb la redacció de llibres i articles dhistòria i investigació. Com que a hores dara ja nhi ha un munt, els ha deixat de banda per provar dexercitar-se en formes genuïnament narratives, arraulit a la vora del foc, deslliurant-se duna disciplina tècnica que a poc a poc, i vistes les circumstàncies, ha anat deixant dinteressar-li.