«Testimo i això és un crit dauxili. Testimo i això és un fem-ho junts, sisplau. Testimo encara que el món sens hagi desfet de cop. Testimo malgrat aquest abisme de braços buits i les illes on mhe perdut».
Després dun fort sotrac dos, de fet, la Carla necessita tornar a endreçar la seva vida, reconnectar amb el que és important de debò i curar-se les ferides. Per aconseguir-ho, haurà de viatjar molt endins de si mateixa, i molt enfora, també, a un munt dilles que lajudaran a veure la vida des duna altra òptica. Illes remotes, inaccessibles, tràgiques, llegendàries o artificials; illes que, al capdavall, som una mica nosaltres. I, mentrestant, procurarà pujar dos fills encara petits i viure amb la gent que estima: sobretot lÒscar, la seva parella, la Nora, la seva millor amiga, i el senyor Feliu, un home que sempre ha estat com un avi per a ella.
Enmig dun dia a dia no sempre lluminós, la Carla agafa perspectiva i escriu un text confessional des del fons del cor que lajudi a entendre com ha arribat al punt on és i què vol a partir dara. Un crit dauxili per estimar-se de nou.