Deia Galeano que la història és sempre pura profecia: pel que no ha estat, i contra el que ha estat, anuncia el que serà. Per això, quan pretenen exiliar-nos de la nostra pròpia història, endinsar-se en aquesta crònica músico-sentimental dascendència montalbaniana que tragina pels Somorrostros invisibles de lescena musical alternativa de la Barcelona vuitantera és aire fresc. I tots els interrogants oberts: de nou i un cop més.
Amb rivet de crònica salvatge. En el triple salt mortal duns joves que van saltar al buit per no caure en labisme que els oferia un sistema dexclusions. Joves lliures contra la seva pròpia història, contra el destí buit que algú els havia dissenyat. Lliures, a voltes, fins a lextrem duna autodestrucció desesperada, via speed o via heroïna. De les restes daquell naufragi, de les runes i engrunes daquell laboratori econòmic repressiu edificat amb la transició, van néixer les pasteres des don seguim resistint
