El filòsof Martin Heidegger considerava la realitat
humana com una mena de clariana enmig d'un
bosc espès el bosc de l'ésser. El protagonista
d'aquestes Proses de l'entreclaror s'endinsa en
boscos, transita per camins no gaire fressats, para
esment en coses que rarament atreuen l'atenció
de ningú. Una creu de ferro que no és una creu,
però que, durant una estona, n'ha encarnat el
símbol; unes campanes de so greu, cada una de les
quals amb un nom propi; un filòsof que recorda
vagament el que acabem d'esmentar i un pagès
que és el mirall de molts homes de la terra; el
misteri de la veu humana; l'invent prodigiós de
l'escala; un poble que segueix un ritu funerari
espaordidor; les qüestions filosòfiques de la
llunyania i la contingència; aquell boig d'una
pàgina de Nietzsche que duia un llum encès al pic
del migdia; una teranyina de dibuix preciós o la
dicotomia entre glans i figues. Tot això conforma,
només, una petita part dels pretextos i dels temes
d'aquestes proses escrites amb una obsessiva
minuciositat amb què Jordi Llavina torna a la
narrativa: tant a la de ficció com a la de no ficció.
Com escriu Ferran Sáez Mateu en el pròleg:
«La mirada és la substància daquest llibre. Les
descripcions són excel·lents en la mesura que
la mirada de Llavina és notarialment precisa i
alhora juganera. Es fixa en coses que no són el
que semblen, i manté en suspens el lector fins que
ajusta el zoom dels substantius i els adjectius».
