Amb la celebració del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana a Barcelona, l'any 1906, es tancava la Renaixença, el gran moviment literari que havia aconseguit de restablir els lligams culturals i el sentiment d'unitat lingüística entre totes les terres de llengua catalana, i es reivindicava obertament davant el món la consideració del català com a llengua de cultura plena. Una tal efemèride no ens podia passar desapercebuda cent anys després. En totes les ciutats més importants de la comunitat lingüística catalana s'ha recordat aquell important esdeveniment historicocultural, auspiciat per mossèn Antoni Maria Alcover i entusiàsticament recolzat per Enric Prat de la Riba, que, si bé reflectia la decidida voluntat d'afirmació nacio-nal que va comportar la constitució, aquell mateix any, de Solidaritat Catalana al Principat, va tenir una projecció més o menys intensa en tots els altres països del nostre àmbit lingüístic i, sobretot, va reeixir a implicar-los a tots. També al País Valencià s'ha recordat el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana de 1906, en què van convergir representants dels dos grans sectors que es proclamaven valencianistes: els ratpenatistes, amb la venerable figura de Teodor Llorente i Olivares al capdavant, que es limitaven a un conreu literari subaltern de la llengua pròpia, i els joves valencianistes a València Nova, que, inspirats en les orientacions de Constantí Llombart, aspiraven a dignificar-la socialment amb la reivindicació de la seua cooficialitat i de la seua fixació gramatical. Tots dos sectors compartien unes conviccions lingüístiques unitàries, més o menys explícites. Cent anys després, s'ha consolidat el procés de codificació de la llengua catalana, però encara som lluny d'assolir un estatus de normalitat lingüística i cultural per al conjunt de la llengua catalana. És potser per això que no ha perdut actualitat aquell Congrés i que ara el recordem amb la mirada posada en el futur.
