Europa pateix un dèficit democràtic important. Des que va començar la crisi econòmica i financera el govern de la zona euro ha funcionat en un angle mort de la política i ha derivat cap a una mena de forat democràtic, sense controls polítics. El seu centre de poder, integrat pels ministres de finances de la zona euro, conformen una estructura de poder informal i opaca, que pren decisions a banda dels tractats europeus i no ret comptes ni al parlament europeu, que cautelosament ha estat situat al marge del govern, ni als parlaments nacionals.
I aleshores, ¿qui controla realment la redacció del memoràndum que imposa reformes estructurals importants a canvi dajuts financers del Mecanisme Europeu dEstabilitat? ¿Qui fa el seguiment de lactivitat executiva de les institucions que conformen la Troika? ¿Qui avalua les decisions que pren el Consell dels Cap dEstat de la zona euro? ¿Qui sap el que es negocia en els dos comitès centrals de lEurogrup? La resposta és ningú. Cal assumir, doncs, que el govern de la zona euro actual no té legitimitat democràtica.
Aquesta situació, que Piketty anomena autocràcia postdemocràtica, seguint Habermas, té efectes reals en la societat. Relega les veus discrepants que soposen a les tesis oficials en detriment dels valors democràtics, prioritza tot allò que reforci lestabilitat financera i la confiança en els mercats en detriment de les polítiques laborals, la convergència fiscal, la cohesió social, la solidaritat o el creixement, i genera una mena de negació de la realitat que afavoreix els populismes.
Compromesos amb la societat davui dia, en aquest tractat-manifest Thomas Piketty i els seus col·legues afronten la qüestió amb audàcia: proposen tornar a situar la democràcia al cor de les decisions, tot apostant per crear una Assemblea parlamentària que controli el govern de la zona euro, legitimi les seves decisions, i doni veu a la voluntat
