Hi ha una màxima rabínica molt antiga segons la qual cada controvèrsia
té, si es mira amb profunditat, tres cares: la teva, la meva i la
cara correcta. Fent-se seva aquesta sentència, Pinchas Lapide, jueu, i
Raimon Panikkar, cristià, hindú i buddhista, dialoguen en profunditat
sobre Déu, però també sobre lateisme, el fonamentalisme, el mal, la
Bíblia, les escriptures vèdiques o la mística.
«Tot el que podem dir sobre Déu no és més que un balbuceig impotent
que en el millor dels casos surt al seu encontre, però que no pot assolir-
lo. ¿De quin Déu estem parlant, doncs?», es pregunta Pinchas Lapide.
Raimon Panikkar adverteix: preguntar-se si les diverses religions parlen
del mateix Déu pot donar a entendre que Déu és una cosa en si de la qual
es pot parlar en tercera persona. Recollint el pensament de Martin Buber,
el filòsof català defensa parlar de Déu en segona persona: Déu és un tu,
mai un jo o un ell.
En el pròleg de lobra, Lapide reflexiona sobre la prohibició bíblica
de les imatges de Déu i sobre la necessitat que les religions dialoguin
entre elles des del convenciment que aquest món no és ni sa ni insà, sinó
sanable. En lepíleg, Panikkar ressegueix levolució de la seva imatge de
Déu a través dun saborós i estimulant relat autobiogràfic.
