La representació simbòlica que la música fa de la paraula assoleix la plenitud de la seva funció, quan el símbol sonor s'impregna de l'alè del seu arquetip, bo i escampant la seva energia arreu de la creació. El símbol imanta les emanacions de les meravelles de la Mvsica Cælestis a fi de suscitar en l'ésser la vibració del seu sensor més íntim i ocult. A l'Antiguitat, les Muses revelaven als seus aedes la naturalesa de les realitats sobrenaturals per guiar els homes pels camins de l'art i la Saviesa. El seu cant olímpic ressonà en la theoria de les esferes de la tradició pitagòrico-platònica i en la màgia del cant òrfic, fins que la seva inspiració cedí el pas a l'Esperit Sant en les fonts patrístiques de la sacralitat medieval i en el repertori dels humanistes del Renaixement, àvids d'una prisca theologia. El testimoniatge d'aquesta presència es féu també palès en els compositors del Romanticisme, els quals anhelaven retrobar el sentit profund de l'art?, de l'art que, com deia L. Cattiaux al segle xx, «consisteix a fer aparèixer el sobrenatural ocult en el natural.»
