Sant Gonera és un poble perdut en algun punt, posem per cas, del deep Solsonès. Un matà de Nadal es desperta amb la visió del rector brandant la relÃquia del sant Prepuci, nu, cridant i rient a cor què vols. Amb el fred que carda. Després el rector sÂ’esfuma, engolit pel bosc frondós. Ves que no sÂ’hagi convertit en una fera, com tothom que per una raó o altra vol desaparèixer del poble.
Aixà comença Les feres, escrita en estat de grà cia, en què el protagonista és el poble i els seus peculiarÃssims vilatans. I el bosc i el sotabosc, i les feres que lÂ’habiten.
Empeltada d’un humor descordat, atà vic i popular, Uriol Gilibets reescriu la tradició per fer-se-la seva. El seu univers agermana Raimon Casellas amb Amanece que no es poco de José Luis Cuerda; l’escatologia catalana amb l’absurd dels Monty Python; el seny amb la rauxa. Tot plegat per descobrir-nos la grandesa i les misèries d’un poble que podria ser el nostre. Aviat és dit. Poca broma. No res.
