L1 dagost de 1937 una desfilada de banderes roges travessa París. És la comitiva fúnebre perGerda Taro (Stuttgart, 1910-El Escorial, 1937), la primera fotògrafa caiguda en un camp debatalla. Justament aquell dia hauria fet 27 anys. Robert Capa, a primera fila, està desfet: junts,havien estat feliços, ell li havia ensenyat a fer servir la Leica i després tots dos se nhavien anata la guerra dEspanya. Entre els assistents shi troben altres amics que coneixien Gerda des demolt abans i que va deixar en ells una forta petjada. Ella els va decebre i ferir, però la seva joiade viure, la seva set de llibertat són espurnes capaces de tornar-se a encendre. Nhi ha prouamb una trucada per desencadenar els records.Així comença aquesta novel·la, rigorosament documentada, sobre una dona en la qual en unaèpoca especialment convulsa cristal·litzen la joventut, lalegria de viure, el talent i el compromísen un temps de crisi econòmica, dascens del nazisme, de persecució i de guerra.
