El segle XV fou una centúria convulsa a la Catalunya Vella. Les estructures feudals i el camp català havien quedat tocats dençà lepidèmia de pesta bubònica de 1348, amb una pèrdua demogràfica molt important. Els senyors feudals per recuperar-se econòmicament augmentaren la pressió social sobre els serfs de la pagesia i això, ja al segle XV, va dur al malestar i a les guerres remences. Aquests aixecaments i les seves conseqüències portaren a la divisió i a una forta inquietud social. Però també altres factors crearen problemes: el compromís de Casp, amb la introducció duna nova dinastia per regir els destins del país que bona part de la noblesa fou contrària a admetre; les lluites entre nobles, els terratrèmols dOlot de 1427 i 1428 i diverses rèpliques fins a 1450 amb les conseqüències de ruïna que provocaren, labandonament del camp amb la pèrdua de collites, etc. És així que sarribà a 1462, dins del context de la guerra civil catalana i la lluita daquests pagesos, majoritàriament de la sotsvegueria de Besalú, que reberen un privilegi de generositat per haver-se sacrificat i defensat la reina Joana Enríquez i el seu fill el futur rei Ferran II el Catòlic. A ells shi afegiren, anys més tard, els que foren concedits a altres pagesos per lalliberament del secretari del rei a Pont de Molins, en 1493.