El 1833 un grapat d'homes s'aixencaven a Prats de Lluçanès contra la successió del recent traspassat Ferran VII, que requeia en la seua filla Isabel II, i a favor del pretendent Don Carles (germà del difunt).
Era la primera espurna a Catalunya d'una guerra civil que, lluny de ser de preferències successòries, representà un terrible i sagnant xoc entre els defensors de la tradició i els corrents liberals,
encapçalats per una burguesia cada cop més enfortida i segura d'ella mateixa.
No va ser un cas aïllat a Europa. Fins i tot els Estats Units d'America, pocs anys després, partirien una guerra civil prácticament per les mateixes raons...
Aquesta és la història d'unes famílies que van viure durant aquells anys, que, amb el temps, es van conèixer com els de "la primera carlinada".
Set anys d'enfrontaments plens de crueltats i víctimes per part dels dos bàndols, precedent d'unes altres dues guerres civils fratricides, totes tres dins el segle XiX.
Aquest relat -enmig de xocs militars i guerrillers, de grants batalles, d'intrigues polítiques entre els uns i els altres, i d'ambicions oportunistes- parla també de companyonia, d'amistat i, no cal dir-ho, d'amor.
És imprescindible assenyalar que durant el transcurs de la guerra -i sobretot arran del seu desenllaç- els nostres besavis començaren a sentir la llavor del greuge. Un greuge provocat perla manca
de respecte als nostres drets històrics (concedits, en canvi, a terres basques i navarreses). L'Oda a la Pàtria d'Aribau suposarà, juntament amb l'obra de Rubió i Ors, l'inici cultural de la
nostra Renaixença i el preludi del catalanisme polític a finals d'aquell segle convuls.
