LA FELICITAT DE SER

Vam dir, a propòsit de la nostra edició de La paradoxa de ser (JA editor, març de 2020), primer volum de Llibreta borda (nom genèric del dietari de Pep Rosanes-Creus), que “reprodueix amb tota fidelitat els textos manuscrits de la llibreta facilitada per l’autor. Ara bé, n’hem regularitzat alguns aspectes formals, com ara la presentació de les dates […]. Pel que fa a l’esment de localitzacions, posem arreu Roda de Ter, tot i que a l’original sovint aquest topònim s’hi esmenta sense l’apèndix fluvial. També n’hem regularitzat la puntuació, singularment la dels signes d’apertura d’entonació, que en l’original presenta un ús erràtic i que nosaltres sempre explicitem. Com és lògic, hem adaptat l’ús dels diacrítics a la normativa actual, i hem estandarditzat l’esment d’obres literàries, títols de pel·lícula, títols de contes…”

Hem seguit exactament el mateix procediment pel que fa a aquest segon lliurament, que, des del títol mateix, es presenta com una continuació de l’anterior. I ho és en la mesura que no hi ha cap trencament temporal entre l’un i l’altre, tot i que aquest segon, però, pel fet que va ser escrit amb notable regularitat durant un període més breu (entre febrer i octubre de 1982) que no pas el primer (escrit entre novembre de 1980 i febrer de 1982, amb alguns significatius lapses de silenci), mostra, en general, un to més plàcid.
Evitaré, però, entrar en detalls sobre els fets de la vida del poeta descrits en aquestes pàgines, per no privar el lector del gaudi d’anar-los descobrint per si mateix. De tota manera, sí que cal advertir d’una qüestió que, si hom no coneix la vida juvenil de Pep Rosanes-Creus, pot ocasionar greus confusions. El fet és que, a partir d’un determinat moment, apareixen esmentades dues persones (dues noies) aparentment anomenades igual: Rosa. Aquesta identitat del nom no és tal, ja que fonèticament es diferenciaven amb claredat: a una de les noies l’anomenaven a la catalana (amb la vocal “o” oberta, amb “s” sonora i vocal final reduïda), mentre que a l’altra (el nom de la qual era Rosario –més endavant se’l canviaria per Roser) el poeta s’hi dirigia pronunciant el nom –Rosa– a la castellana (amb la vocal “o” tancada, “s” sorda i sense reducció de la vocal final). El problema és que, escrits, aquests dos noms són idèntics, i en el dietari és impossible distingir quan es tracta de l’una i quan de l’altra, si no és pel context.

L’autor s’ha mostrat contrari de marcar la diferència amb algun tipus de recurs formal (com ara posar en cursiva el nom de la Rosa dita amb fonètica castellana), cosa que ens obliga a avisar el lector que es trobarà amb fets contradictoris referits a una persona anomenada Rosa: cal entendre que en realitat es tracta de dues persones diferents. Com apuntàvem abans, no revelarem de quins fets es tracta per tal que el lector ho descobreixi per si mateix, cosa que, estant avisat, podrà fer sense dificultat ja que, gràcies al context es pot deduir de quina Rosa es parla en cada moment.