A lAndreu Boix, oficial de la policia andorrana, li han matat un banquer. Hi ha molts nervis. Hi ha un mar de rumors, i no nhi ha cap que sigui bo. El Principat, a contracor, sha convertit en lescenari duna sorda batalla entre serveis dintel·ligència rivals (o potser no tan rivals) que compren, venen, inventen o roben informacions sensibles. La supervivència del petit país pirinenc, que sense buscar-ho sha trobat amb una difícil relació amb els estats veïns, penja dun fil. Ningú no és qui diu que és. El Boix haurà de viatjar a Madrid, remenarà alguns papers vells i, sobretot, per primer cop a la vida i molt a desgrat seu, haurà dactuar sense escrúpols ni contemplacions. «El document tenia una coberta de pergamí arrugat, sense títol, només amb una etiqueteta de paper enganxada al llom, amb un número 27, probablement una signatura topogràfica, que tal vegada indicaria la seva situació relativa a larmari de les Sis Claus. [...] No pot ser va dir. E´s una bomba. Una bomba dhidrogen. I aquell paperot, com podia ser una bomba? Si amb prou feines es podia llegir, i qui lhavia escrit i qui lhavia amagat i qui lhavia robat feia segles que eren pols i no pagaven contribuci o´. Jo no entenia res de res».
