L'EXILI PERDURABLE. EPISTOLARI SELECTE

Crític, novel•lista i dramaturg, Domènec Guansé (Tarragona 1894-Barcelona 1978) és considerat un dels periodistes culturals catalans més rellevants del segle XX. Començà a col•laborar de la mà d’Antoni Rovira i Virgili, que el 1924 li encarregà la secció de crítica literària a la Revista de Catalunya i, el 1927, li oferí una columna diària d’opinió a La Nau. Durant el període d’entreguerres, s’especialitzà com a crític literari i teatral en publicacions de prestigi com ara D’Ací i d’Allà, Mirador, La Publicitat o La Rambla. Publicà també les primeres novel•les (Les cadenes d’Eva, 1932; Una nit, 1935) i peces dramàtiques (El fill de la Ninon, 1934; Volia ser feliç, 1936; Una noia és per a un rei, 1937). Obligat a emprendre el camí de la diàspora el 1939, s’establí a Santiago de Xile, on fou l’ànima de la revista Germanor. A l’exili donà a conèixer La pluja d’or (1950) i Laberint (1952), a més d’un assaig modèlic: Retrats literaris (1947). De retorn a Barcelona el 1963, escriví les biografies de Margarida Xirgu (1963), Pompeu Fabra (1964) i Anselm Clavé (1966).


Domènec Guansé teixí, entre 1950 i 1978, una extensa xarxa epistolar amb corresponsals de l’interior i de l’exili republicà. Iròniques i punyents, les seves cartes revelen la nostàlgia d’un temps perdut —el de la preguerra— i la voluntat tenaç de contribuir a la reconstrucció dels pilars demolits de la cultura catalana, a Santiago de Xile o, a partir del retorn el 1963, a Barcelona. Consagrat en cos i ànima a la literatura, Guansé escriu el seu epistolari per lluitar contra les adversitats i les limitacions de la distància o de la manca de llibertats, per afermar una continuïtat cultural profundament malmesa després de la débâcle del 1939 i, si més no, per conjurar la sensació d’«exiliat permanent» que tingué tant a la capital xilena com a la catalana. L’exili perdurable aplega una selecció de les cartes que Guansé envià a figures destacades del món de la política, les lletres i la cultura catalanes del segle XX: Xa-vier Benguerel, Roser Bru, Josep Ferrater Mora, Joan Oliver, Vicenç Riera Llorca, Josep Tarradellas o Rafael Tasis, entre molts d’altres. Amb el relat autobiogràfic que hi ordeix, Guansé deixa testimoni de les penúries professionals com a crític i escriptor, i de la represa —tímida, però irreductible— de la vida literària durant gairebé tres dècades. Espai per a la confidència i la memòria, aquest epistolari esdevé una crònica col•lectiva d’un país i d’una cultura que hagueren de reviure de les cendres d’una desfeta de conseqüències incalculables.