De petita tenia una idea força precisa de com moriria: enverinament per kriptonita, fums tòxics provinents duna central termonuclear i dejuni forçós per la clausura dins dun búnquer contra els atacs químics dels russos. En les meves fantasies conspiratives, sempre era culpa dels russos: tenia cinc anys i era el 1989 a Nova York.
Als sis anys Claudia Durastanti va emigrar a un poble petit del sud dItàlia provinent de Brooklyn. Filla de pares sords que van lluitar contra laïllament bastint una relació passional i conflictiva, i que han triat viure desquena a la discapacitat, Durastanti va tenir una infantesa convulsa i fràgil que la va dotar, en canvi, de la capacitat darrelar a qualsevol banda, com una planta tossuda. A cavall entre un llibre de memòries, un dietari de viatges i un assaig personal, i amb la tensió i el ritme duna novel·la convencional, Lestrangera és el relat duna educació sentimental magnètica i original que salta de les històries duna família italoamericana al Brooklyn dels anys seixanta a la quasi-distòpica realitat del Londres post-Brexit. Sense dramatismes, amb sentit de lhumor i intel·ligència literària, Durastanti hi explora la memòria i la vida viscuda, els viatges, la família i la sensació permanent de desubicació. I, per sobre de tot, Lestrangera és un homenatge a la família, a les diversitats físiques i a les diferències de classe, una investigació dels diferents tipus de silencis el silenci de la sordesa, el silenci de limmigrant, el silenci duna noia convertida en una declaració damor pel llenguatge.
