Ignosi és el darrer poemari de Màrius Sampere. La seva poesia té lagosarament i lambició dels millors mestres, però no linspiren ni la mera acumulació de coneixements sempre limitadíssima per a cada cervell humà ni la saviesa de qui se sent empès per la consecució dun equilibri, duna certa reconciliació amb el món. Sampere, que el considera caòtic, arbitrari, capriciós, no hi vol fer les paus. Shi baralla i protesta esfereït i revoltat davant del dolor, davant de la mort dels qui han nodrit de tendreses i de somnis els seus dies. La poesia de Màrius Sampere esdevé aleshores encara més elegíaca i impressionant, sexigeix la interrogació. En parla en aquest llibre des del títol, Ignosi, que ens remet a la noció del desconeixement de lessencial, duent cap a labstracte o labsolut el sentit que atribuïm al mot ignorància. Ignosi, un volum escrit durant lany 2014, immediatament després de completar Ningú més i lombra, hi presenta unes clares connexions. Ignosi ens convoca des del fenomen concret, des del gra de sorra, a loceà del misteri i ens recorda la nuesa de lésser humà davant del vertigen de lunivers. Sampere conclou a Els universos dormien: «El silenci activa el crit de les esferes».
Màrius Sampere (Barcelona, 1928) és poeta. Amb el seu primer recull, Lhome i el límit, guanya el premi Carles Riba de lany 1963, però el llibre no surt publicat fins lany 1968. Durant les dècades dels setanta i els vuitanta guanya diversos guardons, com el Recull-Maria Ribas i Carreras de poesia o el Miquel de Palol. Publica regularment poesia, i a partir de la dècada de 1990 i principis del 2000 la seva obra rep el reconeixement del públic i de les institucions, amb premis com el Crítica Serra dOr per Subllum (2000), o el Premi de la Crítica, el Ciutat de Barcelona i el Nacional de Cultura per Les imminències (2002), el recull que li ha donat una major projecció pública. El 2010 és reconegut amb el Premi Jaume Fuster dels escriptors en llengua catalana. També ha publicat la novel·la El gratacel (2010) i els reculls de proses Pandemònium, o la dansa del si mateix (2008) i Lescala de cargol (2014).
