«I fer una passa o no fer-la, / igualment, / vol dir precipitar-se es llegeix a Fosca negra, un llibre que és un paisatge dur, angost, cremat. No sé si lApocalipsi ja sha esdevingut o si està a punt de llançar-se sobre el món i sobre les paraules que lanomenen, però els poemes de Fosca negra es vinclen abans de resistir-se a la intempèrie, els poemes ploren abans dagafar-se amb ungles a la vida. Jamai hi haurà llavor, diu un altre vers, que dibuixa un món que sona desesperat, sense rendir-se a la desesperació, perquè hi són els mots, perquè les àncores són les paraules per dir, per situar, per veure-hi enmig de la foscor. El poemari sencer és un viatge i és un viatge visionari, més enllà de lesperança i més enllà del desesper.» Lucia Pietrelli
A Fosca Negra, Joan Tomàs Martínez Grimalt vaticina una foscor on enfangar-se en la febre de temences atàviques. Senfronta a la temptació duna mirada encarada a presagis funestos. La riba del futur encara és molt enfora. Sols en guaiten, part damunt lhoritzó, els cims més alts i esponerosos. Tot allò que abasta la vista és un territori vast i inconegut. La temptació de la mirada (que escodrinya, que jutja) recull presagis funestos. Només en el silenci absolut ressona la vibració del temps.
Poesia turbulenta que augura una apocalipsi fulgurant, tràgic i bell. En un cant, que podria ser el duna sibil·la del segle xxi, Joan Tomàs vaticina, descriu, recrea la vinguda duna foscor, metafòrica i real. Versos enfangats en un presagi, febre dun horror bellament escrit, que lliga amb una tradició antiga per anar a parar a les grans veritats de la deriva terrenal que sapropa. Una veu poètica forta, valenta, i evocadora de la part inconeguda de lexistència.
