Els aforismes reunits a aquest recull són fruit del llenguatge. Generats a partir de lacte voluntari dempunyar el llapis i deixar-se travessar pel llenguatge poètic, escriptural, i per tots aquells pensaments que ens han precedit en forma de reflexions condensades; els quals conformen el corpus fragmentari duna simfonia que mai no cessa de compondres, que mai no es pot considerar conclosa. Simfonia que dona testimoni dalgunes de les infinites notes que conformen la banda sonora daquest món. No pretenen ser apotegmes ni ensenyaments; tampoc donar solucions, perquè en si mateixos estan constituïts de preguntes. Estan fets a destemps, o potser millor seria dir a contra-temps de lactualitat, quan aquesta exigeix oferir receptes per a allò que ens afligeix, a base de píndoles remeieres aplicables segons locasió. Es proposen ser nous, en la mesura que no responen a la novetat; si de cas reposen a la tradició dels qui ens han precedit en lexercici de plantejar-se interrogants, per intentar traçar camins que obrin significats. Junts componen una associació didees que miren al futur, a lhora dinternar-se per territoris que no sempre són els més explorats. I a la fi aquests aforismes procuren desplaçar el jo, el «soc jo qui ho diu», o el qui exposo «el meu pensament». Potser caldria, per tant, posar en qüestió el concepte dautoria, si bé això no eximeix dhaver de signar.
