Coneixem la música de Carles Santos, el pianista transgressor, lartista integral. I ara, amb Ens morirem sense haver-los escabetxat a tots, podem llegir els textos que va escriure en ple procés de creació dels seus espectacles musicals. Així, recuperem amb les seves própies paraules la memória dAsdrúbila, La pantera imperial, Ricardo i Elena, Ladéu de Lucrécia Borja o La meua filla sóc jo. Són págines que sinscriuen en la tradició de les escriptures fragmentáries, que esborren les fronteres genériques, amb les quals Santos ens convida a sentir i a mirar amb una forÇa poética i subversiva. Com a 53 maneres de matar un capellá.Ens introduïm en la cuina de Carles Santos per valorar la meticulositat amb qué preparava els seus muntatges escénics, i accedim a les invencions i els pensaments dun artista indispensable.«Es evident que quan una professió, en aquest cas la musical, és viscuda amb tota la intensitat possible, condiciona absolutament lexisténcia del mateix individu-músic». ùCarles Santos mundo de la abogacía con tintes dickensianos.or lit
