La pesada llosa del franquisme no només va tapar amb la seva ombra aclaparadora la discrepància política o la rivalitat ideològica. També, o alhora, va sepultar carreres professionals que estaven en el seu apogeu. Currículums truncats, temporalment o de manera definitiva, en alguns casos desviats cap a altres terrenys, en el sentit professional o en lestrictament geogràfic. Així doncs, a lacabament de la Guerra Civil van ser molts els ciutadans expulsats del seu entorn familiar i professional per la via de lexili o les diverses formes de repressió, que van incloure des de la presó (o la mort) fins a la depuració professional, la inhabilitació o el desterrament, o també un còctel dramàtic daquestes diverses fórmules de revenja oficial. \nEmili Blanch (1897-1996) va ser una de les víctimes que responen a aquest perfil. Responsable de les construccions de la Generalitat de Catalunya a Girona durant la República i destacat representant de larquitectura racionalista, va viure la repressió i lexili acabada la Guerra Civil. El seu cas, un de tants, és un testimoni particular carregat dintensitat personal, però alhora resulta paradigmàtic dun perfil de professional brillant víctima de la repressió total i sistemàtica del règim victoriós. Un cas abocat a lèxode i a loblit que en aquest treball pretén ser ressituat en la Història, en el lloc destacat que ben segur hauria assolit sense la mediació nefasta de quaranta anys de dictadura. \n\n
