La història del soldat de Baltimore apareix al llibre de Stendhal Racine et Shakespeare (1823). En una conversa entre un acadèmic classicista i un romàntic, surt el terme «il·lusió». Aleshores, el romàntic explica el següent: «Lany passat el soldat que estava en funció a linterior del teatre de Baltimore, veient que Otel·lo, en el cinquè acte de la tragèdia del seu mateix nom, anava a matar Desdèmona, va cridar: Que no pugui ser mai dit que en la meva presència un maleït negre haurà matat una dona blanca. En aquell mateix moment, el soldat dispara amb el seu fusell i fractura un braç a lactor que feia dOtel·lo. La representació va haver de plegar». Lanècdota entusiasmava Roland Barthes. Cada any lexplicava als alumnes i, després, es posava a riure.
El llibre que teniu a les mans conté un conjunt dassaigs comparatistes que es posa sota laixopluc de Stendhal i de Barthes, però també dEmmanuel Carrère i de Mircea Cartarescu, de Sergi Pàmies i de Francesc Serés; estira els fils de la relació entre realitat i ficció i fa una proposta (inevitablement fracassada) de definició de lautoficció per defugir aquesta mena de calaix de sastre en què sha convertit (ple de tota mena de dols, penes, divorcis, separacions
) i que noblida la hibridesa interrogativa. Perquè lautoficció ha de ser un camp de tensió, ha de fer una mica de vertigen
Com en un trompe-loeil.