Sóc de la ciutat de Haifa, però gairebé no recordo la llar de la meva infància. Puc veure la zona on jugava de petita, però de casa nostra només en recordo l'escala. Se'm van endur amb quatre anys, i no vaig tornar a veure Haifa fins molt temps després. Vaig tornar a la meva ciutat vint-i-un anys més tard, el 29 d'agost de 1969, quan el camarada Salim Issawi i jo vam expropiar un avió imperialista i vam tornar a Palestina per retre homenatge al nostre país ocupat i per mostrar que no havíem abandonat la nostra pàtria. Irònicament, l'enemic israelià, impotent, ens va escortar amb els seus avions francesos i americans.
Leila Khaled és una més de les milers i milers de palestines que han crescut entre l'ocupació militar israeliana i la resistència palestina, i que al llarg de la seva vida han hagut de decidir, sense gaires opcions, quin camí prenien, assumint-ne totes les conseqüències.
El seu pas a la lluita armada, i la participació en operacions destinades a cridar l'atenció del món davant l'opressió invisible que patia Palestina, com el segrest d'avions, l'han convertida en un personatge molt conegut. Estimada, apreciada i admirada per generacions de palestines i solidàries d'arreu del món; i temuda, odiada i criminalitzada per les defensores del sionisme i les seves aliades internacionals.
El llibre Leila Khaled, el meu poble viurà s'escriu l'any 1971 i s'edita lany 1973, a partir de les converses que George Hajjar manté amb Leila Khaled.
Jo sabia que hi havia de jugar un paper: em vaig adonar que la meva missió històrica era com la dun guerrer en linevitable batalla entre opressors i oprimits, explotadors i explotats. Vaig decidir convertir-me en una revolucionària per poder alliberar el meu poble i a mi mateixa.
